El català i la minifaldilla

Tots nosaltres hem sentit aquestes preguntes. El presiden tCarles Puigdemont se les va fer a laUniversitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent. I va definir aquest posicionament com una fal·làcia, que pretén revertir la culpabilitat cap a la llengua i els seus parlants; vaja, una manipulació. Com aquella sentència judicial que justificava l’agressió sexual a la jove de 16 anys, perquè duia una minifaldilla i provocava. Això és culpar la víctima. Només que l’acte de violència lingüística, tot i que dilueixi la nostra identitat, l’assumim com a ‘normal’.

¿Quan ens fem les ungles, anem al metge o comprem un gelat, hem de fer el català simpàtic?¿Ho és l’anglès? ¿Potser el castellà? Les llengües no són simpàtiques o antipàtiques, són útils o no, i ens agraden o no. Pot semblar que el català té el mateix grau d’empara legal que el castellà. Però a Catalunya, les Illes i el País Valencià, el deure de saber la llengua no es refereix a la pròpia, sinó al castellà. Usar el català és un dret i no un deure, una inferioritat jurídica.

Notícies relacionades

Policia d’estiu

Port viu o port mort

Cinquanta anys després de la mort de Franco, ningú ha demanat perdó en nom de l’Estat per condemnar la població a l’analfabetisme en la seva pròpia llengua. L’esforç per revertir aquesta agressió és insuficient. Especialment arran del pes demogràfic de les persones nouvingudes, que a Catalunya representen el 17% del total de la població, la comunitat autònoma amb més immigrants (INE). Sense planificació ni eines, no es pot esperar que els nouvinguts s’integrin sols. Excloure’ls del relleu generacional lingüístic comporta pèrdua de parlants. I això és important, perquè la llengua és l’eix de la integració.

Té tot el sentit, doncs, que, en aquesta situació de desigualtat, se situï el català en totes les negociacions polítiques. I cal que, sense mirar de fer-nos els simpàtics, parlem català en totes les oportunitats.