Escolteu l’olor dels gessamins
Fa uns dies, Joan Lluís Ferrer, en aquestes mateixes pàgines, parlava d’un estudi de la Universitat de Derby, dirigit pel professor Miles Richardson, segons el qual la connexió entre els humans i la natura havia disminuït en un 60% en els últims 220 anys, des del 1800 fins al 2020. La primera impressió que en vaig treure va ser d’una certa incredulitat, perquè se’m feia difícil imaginar una xifra exacta que servís per calibrar una percepció que és certa i que no respon a cap recerca científica, sinó a una simple constatació de la vida que tenim. La Revolució Industrial, els desplaçaments migratoris cap a les ciutats, l’abandonament dels usos i els costums del camp, la progressiva manca de contacte directe amb "la gran mare de totes les coses", com deia Pietro Bembo, ens han empès on som. Però no sabria dir si aquesta "connectivitat amb la naturalesa", que és, d’altra banda l’especialitat acadèmica del doctor Richardson, pot ser avaluada, diagnosticada, expressada amb dígits.
Però resulta que sí. L’estudi publicat a la revista Earth del qual es feia ressò EL PERIODICO s’atreveix a establir un percentatge. La investigació està feta a base d’una monumental comparació de dades i en funció de paràmetres tècnics del tot fiables que es fonamenten, això sí, en una revisió exhaustiva de les paraules escrites, al llarg d’aquests dos segles, en llengua anglesa. El percentatge de l’ús de "vocables de naturalesa en productes culturals" ha disminuït, també, en un 60%. Aquesta "extinció de l’experiència" ve donada per una "baixa orientació parental" i pels canvis en l’estructura social, i el llenguatge n’és el mirall. L’estudi "crea una mètrica per a la connectivitat a partir de la freqüència de vint-i-vuit paraules elementals de la natura". No són noms propis i distintius de plantes o d’ocells, espècies d’arbres o matolls, sinó genèrics com riu, muntanya, llac, flor, branca, fulla, o planta, ocell, arbre i matoll.
Notícies relacionadesNo es pot fer poesia sense conèixer cada un dels detalls de la natura, totes i cadascuna de les denominacions dels arbres o les flors, que no són flors o arbres, sinó campanetes blanques, àsters, matapolls o llentiscles, oms lledoners o cedres. I, de fet, no solament no es pot ser poeta. Alguna cosa d’humanitat se’ns escapa si no som capaços de mantenir-hi un diàleg. Wislawa Szymborska, al poema El silenci de les plantes, diu que "tinc noms per a totes" i que "el nostre viatge és compartit", però es queixa justament del seu silenci: "Parlar amb vosaltres és necessari i impossible. / És urgent en la vida amb presses / i s’ajorna fins mai".
Em fa conèixer el poema Pep Nadal, filòleg i exrector de la Universitat de Girona. Fa més de cinc anys, des de la pandèmia, que cada dia (¡cada dia!) envia als amics fotos de plantes, arbres i flors. Amb una acotació personal que és alhora un apunt acadèmic, una confessió íntima i un devessall de coneixement: literari, místic i mític, històric, anecdòtic. Fa que parlin. "Escolteu atentament els sotaboscos", diu, "tenen un nom; escolteu l’olor dels gessamins"..
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
