Quin setembre més estrany, Lola Ferreira

Però la seva matèria van ser els llibres, les editorials (Círculo de Lectores, Galaxia Gutenberg van ser les seves), la Fira del Llibre, a la qual acudia amb el fervor que va compartir, per exemple, amb Teo Sacristán o Nani Valverde, i la conversa. El seu cigarret llarg, de dona acostumada a fumar com a part d’una estètica heretada de les nits de la clandestinitat, va acompanyar sempre la seva veu peculiar, que pujava i baixava, s’aclaria i s’entristia com si fins i tot això fos l’explicació d’una manera de ser. De vegades, les maneres s’activaven per bé en contacte amb els amics amb qui va mantenir una conversa transitiva. En la conversa que vam tenir a prop de l’hotel Palace, centre neuràlgic en un temps de l’essència de l’ego literari espanyol i mundial, em va dir alguns dels seus noms preferits, als que va tractar com una mare o una nòvia. Octavio Paz («era d’una vivacitat apassionada»), José-Miguel, Peter Esterhazy, José María Ridao, Juan Eduardo Zúñiga, el germà gran de la literatura per la qual ella va transitar, Carlos Edmundo de Ory o Nicanor Vélez («artífex de la nostra meravellosa col·lecció i mort a finals del 2011»). Quan li vaig preguntar per gent amb qui li hagués agradat quedar em va esmentar també amics de la seva ànima, com José Luis Pardo, Miguel Morey, Félix de Azúa, Manuel Longares, Jordi Llovet... La seva preocupació, com la d’una mare que sabia de gustos i amargors, era veure’ls «tots feliços». 

El món es va fer més cibernètic, es va acabar la tirada a la lentitud que va estar entre les seves passions intel·lectuals, que van incloure la literatura i el cine (va ser actriu de la seva pròpia història política a la pel·lícula ‘El sopar’, que va dirigir Pere Portabella) i la d’escriure de tant en tant a qui que tingués presents. Érem millors per carta, com va escriure Alfredo Bryce Echenique, així que no va deixar ni un dia sense línia, repartint ànims quan ella mateixa no en tenia. Fidel sempre a la màxima editorial en funció de la qual no s’ha de deixar cap ego sense empara, ens escrivia fins i tot als que mai va tenir a càrrec seu.

Les que serien les últimes setmanes de la seva vida van tenir la seva pròpia crònica, que jo vaig rebre, m’imagino que com altres, en el meu compte de correu electrònic, aquest estadi sense veu que ens ha regalat la vida moderna. Va ser l’últim 30 d’agost, abans que entrés aquest setembre estrany en què ella ha mort. Deia Lola que tenia «ganes de veure-us a tots» però «el meu metge prefereix que estigui a casa sense enredar abans de veure’m al carrer (prima com un nen afganès)». Els seus peus estaven «encara inflamats malgrat els banys de substrats i gels diversos». 

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

En un gir que era propi d’ella (sortir del focus per posar-lo molt lluny, en una altra cosa) m’instava de seguida a preocupar-me per una conferència que ella situava a Locarno, en què s’havien discutit propostes hagudes «en la primera Gran Guerra». Constitueixen, avisava, «un valuós material d’anàlisi, ¿tu no ho veus així?».

Li vaig contestar amb ànims, i ella em va fer aquesta proposició, que vaig complir d’una manera egocèntrica però inevitable: «Envia’m una cosa que hagis escrit que et tingui secretament satisfet», deia. I jo li vaig enviar un article que acabava de publicar aquí, amb el títol ‘Quin setembre més estrany’. Quin setembre més estrany, estimada Lola Ferreira. Que estrany tot, la veritat, i el més estrany, amb el dolor, és la mort.