Aldecoa no va arribar a El Hierro

Es titula Cuaderno de Godo i ara és més conegut que llavors, quan la gent es preguntava què carai feia en l’espai insular aquell escriptor insòlit, i extraordinari, que va ser Aldecoa. Va anar a Gran Canària, a Tenerife, a La Gomera, a Lanzarote, a tot arreu, però mai va arribar a El Hierro, una illa que s’acomiada de l’arxipèlag i que obre el món (el va obrir a Colom i a tants) al descobriment d’Amèrica. La raó que el va allunyar d’El Hierro va ser llavors la que a tants vaixells i xalupes o barquitos van impedir que viatjants obligats per la necessitat de trobar millor vida en altres illes o en altres espais del món: no només estava llavors més lluny El Hierro, sinó que la llunyania constrenyia el desig de viatjar, des d’allà o fins allà, perquè la naturalesa del mar, de la seva espectacular vora, feia molt difícil l’atracada.

Aldecoa descriu, en aquest bellíssim llibret, la raó que el va entretenir primer davant el moll inaccessible i després davant l’oceà que el va esperar per al viatge de tornada. Explica Aldecoa per què, finalment, no va poder entrar a El Hierro: "El Hierro es oscuro, mesetero, agrio de lava. El Hierro fue rondado, però no alcanzado. En El Hierro se dice, se explica, que queda la costumbre del zorrocloco. De El Hierro le contaron al godo cosas, no siempre buenas. Y frente al Hierro aguantó mala mar y se regresó por su aguaje como balandra vieja, temiendo tanto a la ola y al tiburón".

Aquell godo que va estimar les illes, i que va fer de La Graciosa el seu terreny literari més fèrtil, no va intentar una altra vegada fer aquell trajecte. Cada vegada que ara, en aquest temps, El Hierro, aquest vendaval que és el seu mar, que sembla una escriptura secreta de la part del darrere del paradís, expulsa aquell qui el ve a visitar, sento el batec d’Aldecoa en la mar que el va vèncer.

Aquest cop, aquest dimecres, es va produir un d’aquells moments terribles en els quals el trajecte que va voler fer l’escriptor de Parte de una historia es converteix en un avís al navegant: no vinguis, o vine quan la mar no s’agita.

Els que des de fa dècades viatgen a El Hierro, a aquesta zona del món que està feta de misteri i de silenci, on la boira i el sol cavalquen junts a bord dels núvols de la nit i del vent, saben des de fa molt temps per què no va arribar-hi Aldecoa, "temiendo tanto a la ola y al biberón".

Venien, venen, a demanar-li al mar que els deixi entrar per trobar aquí, a les illes, en aquesta illa, en qualsevol d’elles, o a l’estranger que habita més enllà de l’arxipèlag, allò que no tenen a casa seva, els que en tenen, o als seus països diluïts per l’horror de la misèria, la pobresa i la persecució.

Mentre els noticiaris explicaven dimecres al migdia la nova tragèdia davant el mar que no va estimar Aldecoa, jo estava escoltant un debat parlamentari. Un diputat de Vox, grup polític que ha posat l’odi al seu cap, instava els que volguessin escoltar una altra vegada la seva lletania que mantinguessin a ratlla els que volguessin venir a Espanya des d’aquells rumbs en els quals a l’ésser humà se li diu indesitjable. Que no vinguin els emigrants.

Notícies relacionades

El fiscal generali el fang

El cas Montoro: res de nou

El diputat Gil Lázaro parlava amb l’odi entre les dents i el vaig escoltar fins al final, com hipnotitzat pels mandats de la maldat, que sonen com un espetec horrible de les dents. Quan va acabar aquella diatriba del diputat vaig posar la ràdio per escoltar una entrevista que feia Àngels Barceló a Héctor Abad Faciolince, l’escriptor colombià al pare del qual van assassinar a Medellín i que va veure, a Ucraïna, com una bomba de Putin matava una col·lega seva.

És impossible imaginar que el diputat tingués noció d’aquestes notícies, del dolor que es va anar concentrant dimecres, quan la mort era la paraula i la realitat era la insistència de la vida de mantenir al mar, al carrer, la possibilitat horrible de la injustícia, del dolor i de la mort.