"‘Se le está haciendo la noche’"

La presència del president del Govern, la que va fer en persona i la que va fer per dins, és a dir, la que hi havia a la seva veu, tan depauperada, tan pintada per les circumstàncies i tan despintada per la realitat, va ser d’un enorme patetisme. S’esperava un gest així, perquè el que passa és tan greu com un desacord amb si mateix i amb els seus. Però el que passa, el que ve després d’aquesta trobada, la seva entrada en la cerimònia dels 40 anys d’Espanya a Europa, així com la seva paraula gairebé adormida, davant els periodistes, conformen una nova era, que és també l’era de la seva pròpia decepció. Reflecteix un cansament de materials i avança altres circumstàncies que tenen a veure més amb la cerimònia del final que no pas amb l’objectiu d’aquesta cerimònia.

Burla als ciutadans

Del president, si el que diu és el que sap, o li han dit, se n’han burlat els més pròxims, i això és més greu que un engany, perquè en termes reals, de la vida real, la burla ha sigut contra els ciutadans, els que el volen de president, els que ja no l’hi volen i, és clar, els que des de fa segles el volen lluny i fins i tot empresonat.

En una estona, és a dir, des de les cinc i escaig de la tarda d’aquest dijous de dolor democràtic, per a ell, per a Espanya, per al seu partit, per als que no s’alegren del dolor aliè, es van destruir molts valors seguits: el primer, el de la veritat, en un temps en què la veritat és com una verdura seca, i el segon, el de la credibilitat.

Són circumstàncies semblants, però totes dues tenen una diferència: ara la veritat és qualsevol cosa, n’hi ha prou que la simulin els verdulaires del pseudoperiodisme o de la pseudopolítica. Però quan és tan notori que la mentida ve de qui al matí va dir que d’això que es deia tot era mentida, en allò que el concernia, és que hi havia vocació de dol, de destrucció d’un partit i també d’un president.

L’home que ha posat Pedro Sánchez als peus dels cavalls va ser el que va dir que era mentida el que s’acostava i, fins que no va venir el president a dir-li que se n’anés, crèduls del PSOE i els que tinguessin la voluntat d’esperar més dades van viure una sola incertesa: quan se sabrà la veritat veritable. La cara del president va portar la veritat que li va haver de dir el reu, i aquest tro és ara un home fosc que va deixar Pedro Sánchez, des del matí, amb aquesta veu que semblava el final de la cançó trista del PSOE.

Miguel Mihura i Bagaría, que feien en conjunt la portada d’humor d’El Sol dels anys de la República, van dibuixar una vegada una enorme gota de pluja a la portada del diari d’Ortega y Gasset. Al peu de l’ocurrència, el senyor Miguel havia escrit: "És una nova manera de ploure. Plou una enorme gota d’aigua i ja no fa falta que diluviï més". El diluvi que va afrontar aquest dijous de passió el president dels espanyols durarà molt més que una vinyeta. Aquest és un diluvi universal que el PSOE haurà de distribuir amb la paciència del perdedor: de moment, demanar perdó és haver perdut, encara que aquesta paraula, perdó, tingui tants valors. La purga que s’avança toparà de ple amb el que després li va dir, i tant que li va dir, Feijóo sobre el futur que l’espera.

Notícies relacionades

Comissió al crèdit de Sánchez

¿Bicicletes estàtiques?

Feijóo, per cert, creu que el futur ja està escrit, però ha de saber, perquè així li ha passat, que el seu adversari té coratge per sortir fins i tot d’una tempesta com aquella de l’estiu, quan el líder de l’oposició creia que la muntanya ja era la seva salvació. A veure què passa, em vaig dir quan va acabar de parlar el líder de l’oposició, que en algun moment em va semblar que ja tenia el futur llegit.

Sobre Pedro Sánchez, el vaig veure guardar el mòbil a l’entrar a la celebració d’Europa. No el vaig veure més, diluït com estava dins d’un aire que s’assemblava a aquell vers que Reguera, el gran poeta argentí, va improvisar quan ja li havien marcat el final dels seus dies: "Se me está haciendo la noche/ en la mitad de la tarde./ No quiero volverme sombra/ quiero ser luz y quedarme".