El Benfica de Lamine Yamal

Els que som de la quinta dels que van plorar quan el Benfica va vèncer el Barça a Berna i va inundar de decepció aquell intent fallit de guanyar la Copa d’Europa que va estar al seu abast entenem la seqüència de derrotes que ha patit l’equip que estimem.

Aquest retrat general de la tristesa que va seguir al final de la contesa en la qual Cristiano va vèncer Lamine, per dir-ho amb els noms dels principals personatges del partit, es pot entendre com un entrenament general per al dolor per part del més jove dels jugadors blaugrana. Al costat de Lamine, en la trista ocasió de la derrota, retratats com ànimes en pena en l’ocasió més dura del seu viatge amb la selecció, hi havia Pedri i Olmo, afectats tots amb l’aire de decepció que té tota derrota, sobretot si es produeix en els atzars del penal.

Aquell disgust de Berna es va produir al camp obert; les nombroses oportunitats d’aquell Barça grandiós que va acabar sent tan trist com el rostre de Ramallets, va llançar a porta com per acabar amb dos equips. Però, com es deia llavors, l’esfèrica es va entossudir en la tasca de ser esquiva.

Notícies relacionades

El Barcelona enlluerna el València en una capsa de sabates

Que bé, que t’has quedat

En aquest partit jugat en terra alemany la igualtat dels dos equips semblava augurar un empat etern al qual calia desitjar alguna casualitat. Fem alguna cosa amb aquesta casualitat, deia el clàssic. Però aquesta vegada la casualitat vivia a casa de Cristiano Ronaldo, que es va passar el partit fent jaculatòries i dient-li a l’àrbitre el que havia de fer, com si estigués jugant en terres de l’Aràbia i fos l’amo del xiulet.

Quan el partit ja no va ser de poder a poder sinó de porter a porter i uns i d’altres van acordar ajuntar-se sota l’admonició de la casualitat, aquests hereus d’aquell Benfica, per a la nostra memòria, es van encomanar a l’avenir. Aquest ha sigut un fracàs vertical, tremend, arribat enmig d’una època en què guanyar, o empatar, o encantar, ha sigut el revés de la trama. Ara veiem aquests nois, a tots, els ulls severs, la tristesa exposada, ser més adults, com els que, davant la derrota de Berna, vam plorar amb Ramallets, amb Kubala i amb Joan Manuel Serrat.