Safo en temps de guerra

Altres poemes van il·luminar el Mediterrani antic, aquest món tan esplendorós com violent. Safo, la gran poeta, va néixer a l’illa de Lesbos, al segle VI abans de Crist. Dels 10.000 versos que s’estima que va escriure, amb prou feines n’han quedat uns 200. Majoritàriament, fragments en velles còpies en papir trobades a Egipte. El misteri envolta la seva vida. Va fundar un cercle de dones joves que ensenyava a llegir i recitar poesia, a practicar el cant i la dansa... El papa Gregori VII va manar cremar tots els seus manuscrits el 1073. Els monjos medievals no van copiar les seves obres. La sensualitat, l’amor i la llibertat que emanaven els seus versos els semblaven més pecaminosos que la violència dels seus coetanis.

Notícies relacionades

La cursa armamentística per la tecnologia militar alimenta un negoci global

L’elogi revolucionari

L’esperit de Safo ha sigut reviscut –i reivindicat– per obra de Marta Pazos, María Folguera, Christina Rosenvinge i set actrius en un poderós espectacle, suggestiu i provocador. ‘Safo’ es va estrenar al Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida, va recalar al Grec de Barcelona i continuarà viatjant per Espanya. L’obra, més que seguir un fil narratiu, és una troca colorista que exhala l’alegria d’estimar i mostrar-se, del cos sense culpa, de l’ànima despullada. Les creadores d’aquest espectacle no haurien pogut escollir un millor moment perquè ressonessin els versos de Safo.

Estem en guerra. Inevitablement, estem en guerra. No trobem una elecció més digna. Una altra cosa és si hi sumem entusiasme i ardor guerrer o mirem de recordar que havíem triat el pacifisme com el camí d’un món millor. Exhibició militar el Dia Nacional de França, discursos carregats de retòrica bèl·lica, anàlisis informatives amb ànima d’arengues... El lèxic guerrer ja va envair els primers mesos de la pandèmia: combatrem, resistirem, vencerem. Però el bitxo s’ha quedat entre nosaltres i no queda més que la coexistència. Ara, de nou ressonen les paraules de guerra. Només que, aquesta vegada, sí que és la mà de l’home la que genera la tragèdia. Entre tant de dolor, benvingut l’eco antic de l’amor i la tendresa.