La negociació com a conquesta democràtica

No obstant, l’escenari actual encara és molt fràgil en la mesura que l’independentisme hi ha desembarcat ferit per la repressió i dividit arran de la inhibició de CUP i la bel·ligerància en contra de Junts, la qual cosa atorga a ERC la condició d’artífex de la seva existència. D'igual manera, el Govern espanyol hi ha arribat arrossegant els peus, empès més per la necessitat de suports parlamentaris que no pas per convicció, tal com s’ha demostrat publicitant la falsedat que no hi ha prou majoria per desterrar la sedició del Codi Penal (es requereix la mateixa que va fer possible la investidura) o atribuint, per boca del mateix Sánchez, el descens publicat pel CEO dels partidaris de la independència a l’existència de la taula. Un missatge irresponsable, perquè venir a dir als partidaris de la independència que se’ls està derrotant perquè dialoguen no és posar oli als coixinets de la Mesa. Més aviat, sorra.

Així mateix, les paraules del president espanyol evidencien una gran dosi de frivolitat si es té present que el govern socialista encara no ha donat a conèixer quina és la seva alternativa a la demanda catalana d’amnistia i referèndum acordat. Efectivament, a hores d'ara, es continua ignorant, més enllà d’afirmacions genèriques sobre l’aprofundiment de l’autogovern, que d’altra banda es contradiuen amb l’incipient projecte de reforma de finançament de les comunitats autònomes que ignora el pacte fiscal i consolida un espoli demolidor.

 

I a Madrid tot s’hi val per escapolir-se de presentar la seva proposta. Fins i tot s’han volgut devaluar els objectius de la Mesa de Diàleg en forçar la introducció en el guió de qüestions que no es corresponen amb els criteris fundacionals, com ara el fet d'exigir incloure la normalització de l’ús de la llengua catalana al Senat (i no al Congrés paradoxalment). En definitiva, un intent del PSOE de traslladar a la Mesa de Diàleg la feina que correspon als grups parlamentaris o a la Comissió Bilateral entre governs que mandata l’Estatut d’Autonomia.

En paral·lel, resulta incomprensible que Salvador Illa pretengui fer reeixir la seva legítima demanda de creació d’una mesa de diàleg catalana sense exigir prèviament que a la de Madrid es debati de tot, també d’amnistia i de referèndum, i posant-se de perfil davant les giragonses tacticistes i les pors electoralistes dels seus companys socialistes. Ben segur que si ho fes, la seva reclamació adquiriria major fonament i obligaria a la contrapart, al mateix president Aragonès, a ser més receptiu.

Perquè uns i altres coneixen la magnitud de la penyora que s’haurà de pagar si es malbarata aquesta primera oportunitat d’entesa i tenen present el molt que s’hi juguen en les properes setmanes quan es presenti el projecte de Pressupostos de l’Estat i en 2023 amb les projeccions demoscòpiques favorables a un PP en creixement constant.

En tot cas, avançar en la resolució del conflicte entre el Regne d’Espanya i Catalunya esdevindrà una conquesta democràtica, per la qual cosa els dirigents polítics han de ser conscients que, si bé és important la seva capacitat  de  negociació, l’èxit tan sols serà possible si converteixen l’objectiu de l’acord en una demanda popular. A fer realitat, al cap i a la fi,  una mobilització   favorable del conjunt de la societat catalana com a resultat de saber fer convergir adhesions  provinents dels qui, tot i pensar de manera diferent,  anhelen una solució en què tothom hi vegi integrada la seva opció.

Notícies relacionades

Govern i Generalitat segellen els dos primers acords a la taula de diàleg

Naturgy: no tots els fons són iguals

Correspon, doncs,  al  republicanisme, que ha fet la tasca de camàlic per fer possible la Mesa de Diàleg i que ha derrotat una idea fins ara present en sectors de l’independentisme que associava negociació a derrota, continuar tibant del procés de negociació. Es per això, que faria bé Oriol Junqueras de rebutjar qualsevol  desnaturalització de la Mesa de Diàleg i d’interpel·lar el socialisme català a reclamar conjuntament i col·laborativament que el govern de Madrid deixi de posar paranys i plantegi avenços palpables i immediats. I convidi a Salvador Illa a fer una crida conjunta a la societat civil catalana a participar en aquest recorregut.

Perquè només s’abastarà la solució si el poble es fa seva aquesta empresa a manera  de conquesta democràtica. A peu de carrer.