Víctimes a reparar i Garzón

Per això, s’hagué d’esperar fins a l’any 2022 perquè la llei de memòria democràtica, malgrat ratificar la preconstitucional llei d’amnistia amb què s’havia impedit judicialitzar els crims comesos, oferís alguns avenços fins aleshores rebutjats. Que serveixi com a exemple el reconeixement de la il·legalitat i l’anul·lació de les sentències judicials polítiques, entre les quals la del president Companys, que en la llei de memòria històrica de Rodríguez Zapatero del 2007 ell mateix s’oposà que s’hi inclogués tot i que el seu avi militar hagués estat afusellat pels colpistes. De la mateixa manera, amb la nova llei s’establia que una comissió tècnica havia d’elaborar auditories sobre com rescabalar els penats condemnats al treball "esclau", els espolis, etc. Alhora, havia de ser objecte de la comissió dilucidar l’univers de les vulneracions dels drets humans comeses per l’Estat.

Certament, en contrast amb la negació absoluta del PP, els avanços del Govern de Pedro Sánchez adquireixen més rellevància, però això no impedeix afirmar que, en el context actual de banalització dels crims de lesa humanitat, els "oblits" i les "pors" del PSOE a metabolitzar d’una vegada per totes els crims del franquisme es presenten com un oprobi.

I, com a mostra, dos exemples de plena actualitat. En primer lloc, el de l’aprovació del reial decret llei de fa unes setmanes que, malgrat tenir com a finalitat desplegar alguns aspectes de la llei del 2022, havia obviat la imprescindibilitat que els fets a reparar abastessin fins al mes de desembre de 1983. En honor a la veritat, el Govern s’ha compromès a corregir el desgavell, per la qual cosa quedaran enrere anys de feixugues i desateses reclamacions davant la pertinaç voluntat dels governs socialistes de limitar l’àmbit temporal de les reparacions primer fins al 1977, sense tenir en compte que el text constitucional no fou aprovat fins al mes de desembre de 1978 i, posteriorment, no volent sobrepassar aquesta darrera data, tot deixant de banda una tràgica realitat: fins al 1983 no fou aprovat el primer protocol que regulava l’ús de les armes de foc per part dels cossos policials davant d’una mobilització. Així mateix, es continuava ignorant (i el Govern també s’ha compromès a flexibilitzar-ne els criteris) la reparació de casos tan representatius de la repressió com el de Salvador Puig Antich i altres víctimes de la Transició.

Res de nou si s’és coneixedor que l’associacionisme memorialista ha hagut d’enfrontar-se des de sempre a la desmemòria i al desinterès de les administracions sense caure en el neguit ni en la rancúnia. Al contrari, sempre ha actuat amb la voluntat de projectar a les noves generacions que el seu únic leitmotiv era blindar el present i el futur davant dels perills de repetir els mateixos errors del passat.

Notícies relacionades

No era tan simple

Productivitat i benestar

Per això, resulta dolorós que el Govern espanyol hagi designat el jutge Baltasar Garzón com a responsable de la comissió referida anteriorment, també denominada Comissió de la Veritat, encarregada d’aclarir les violacions dels drets humans durant el franquisme. Arriba a la categoria d’incomprensible que un magistrat que no només va desatendre múltiples denúncies de tortures, sinó que va ser protagonista de casos tan cruels com els esdevinguts poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan 45 persones van ser arrestades en una operació sota el seu comandament i torturades fins al punt que el seu cas va provocar, anys més tard, la primera condemna d’Espanya per part de la justícia europea, assumeixi la presidència d’aquest organisme.

Si les comissions de la veritat foren creades perquè oferissin un marc en què els vulneradors dels drets poguessin demanar perdó a les víctimes, hauria de ser imprescindible que Garzón fes el primer pas. Si no el fa, ofendrà les víctimes. Tant ell com qui l’ha nomenat.