Junqueras, Rufián i la via catalana

En aquest escenari, de manera sorprenent, una persona i unes sigles han esdevingut centrals i crucials. Efectivament, Gabriel Rufián i Esquerra Republicana són en totes les converses dels cercles d’opinió, executives i militància de totes les esquerres. Mai un militant independentista no havia estat cobejat per l’esquerra espanyola com és el cas del portaveu republicà al Congrés, la veu del qual ha quallat en amplis sectors de les generacions més joves de les societats catalana i espanyola. Per això ha estat un trànsit natural el fet que es convertís en el mascaró de proa d’una alternativa funcional per a un front ampli electoral que revertís prou la desafecció per barrar el pas al PP i Vox.

Ara com ara, tanmateix, tot apunta que no es donen les condicions perquè sigui possible una única candidatura. Per múltiples raons: des de la negativa del BNG i Bildu (perquè, de fet, ja són forces polítiques que actuen com un front ampli en els seus territoris) fins a les diferències de criteri entre Junqueras i Rufián, condemnats altrament a entendre’s perquè ni l’un ni l’altre s’expliquen sense ERC ni ERC podria explicar-se en el present i en el futur immediat sense els dos. I, sobretot, perquè és la voluntat dels afiliats, que encara no han paït del tot les irresponsables desavinences presents en l’anterior direcció.

És clar, també hi ha altres variables a tenir en compte a l’hora d’explicar per què no és possible. D’una banda, la resistència dels Comuns a assumir que no cal formar part d’una candidatura d’àmbit ineludiblement estatal, d’igual manera que Sumar-IU hauria d’acceptar que a Catalunya ja hi són a través dels liderats per l’exalcaldessa de Barcelona.

En conclusió, la dificultat de quadrar tantes identitats i mirades distintes no hauria de provocar desinterès i abandonament de l’empresa. Les classes populars i les nacions de l’Estat s’hi juguen massa. Renunciar, altrament, és deslegitimitzar-se per anys i anys amb efectes dramàtics perquè, quan la ciutadania se senti castigada en un futur per la governança de la ultradreta, el clam de les esquerres haurà perdut tota credibilitat en no haver fet mans i mànigues el 2027 per triomfar.

Per això apareix com a solució l’anomenada Via Catalana. Una alternativa que dependrà de la convicció i el compromís de Rufián i de Junqueras, de Colau i de Pisarello, dels líders de la CUP que encara només se la plantegen des de l’anonimat, de la clarividència de comunistes i de la receptibilitat dels moviments socials. Concretar, en definitiva, un front d’esquerres de Catalunya encapçalat per Rufián que (sense renunciar a les sigles dels partits) agrupi en una sola candidatura totes les esquerres catalanes situades a l’esquerra del PSC.

Una candidatura feta per a la victòria que, ben segur, actuaria com a mirall perquè (amb independència d’Euskadi i Galícia i possiblement el País Valencià i les Illes) es constituís un Frente de Izquierdas espanyol (Sumar, IU, Podemos, Endavant Andalusia, Chunta...) com a eina d’unitat adient perquè l’electorat d’esquerres cregués en la victòria.

Tot plegat, des del convenciment que cap membre del Front d’Esquerres català, i menys encara cap republicà independentista, no valorés l’extraordinària rellevància que Gabriel Rufián pogués col·laborar en la campanya del Frente de Izquierdas en nom del Front d’Esquerres de Catalunya (¡quin orgull poder fer mítings a Madrid o a Sevilla reclamant l’exercici del dret a l’autodeterminació! O veure’l debatre amb Feijóo i Sánchez en els debats televisius sobre habitatge, polítiques fiscals, socials i la construcció d’alternatives republicanes).

Notícies relacionades

La Casita de Bad Bunny

Som tants i tan pocs

Des del convenciment que, endinsats en l’etapa catalana del postprocés, en la necessitat de construir una solució des del lideratge de les esquerres catalanes que ens permeti afavorir la cohesió social en pro del dret a decidir, no hi ha excuses per iniciar aquest camí. Sobretot en temps d’urgències i amenaces.

Si les direccions dels partits polítics catalans accepten el debat i abandonen zones de confort i rancúnies passades, el Front d’Esquerres de Catalunya serà un fet i les esquerres espanyoles ens imitaran. ¡En benefici de tothom!