Educació sense més bloquejos

El dret de vaga és un pilar de qualsevol democràcia avançada, però ha de ser compatible amb la preservació d’altres drets fonamentals i interessos generals, com el dret a l’educació, a la feina, a la mobilitat, a la conciliació de les famílies o al funcionament normal dels serveis que afecten la vida quotidiana de la ciutadania.

Precisament per això, davant de conflictes que duren molt temps, és necessari trobar espais d’acord i evitar que el bloqueig es converteixi en una situació permanent. Una societat madura ha de ser capaç de conciliar drets i interessos legítims sense que uns acabin anul·lant els altres.

Des de Pimec defensem que invertir en educació és probablement la política econòmica més rendible que pot impulsar qualsevol Govern. Però l’experiència demostra que més recursos, per si sols, no garanteixen millors resultats. Tan important com la inversió és assegurar que es tradueixi en una millora efectiva de les competències, de les oportunitats i del rendiment del sistema educatiu.

La millora d’aquest sistema no és només responsabilitat de l’Administració i de la comunitat educativa. També requereix la implicació de les empreses, que contribueixen a identificar les competències que demana el mercat laboral. Si volem un sistema educatiu més connectat amb la realitat i més orientat a les oportunitats de futur, és necessari reconèixer aquest paper i reforçar la col·laboració entre educació i empresa.

Per això preocupa que el debat educatiu no s’abordi des d’una visió de 360 graus. El país també necessita parlar dels resultats educatius, de les competències bàsiques, de l’abandonament escolar, de la formació professional, de la connexió entre educació i empresa i de la preparació dels joves per als reptes d’una economia en constant transformació.

Aquest conflicte ha posat també sobre la taula una realitat que amb massa freqüència queda fora del debat públic: l’impacte que té sobre el sector de l’oci educatiu. Les colònies escolars, les sortides escolars i les activitats complementàries formen part del model educatiu català. No són una activitat accessòria, sinó espais d’aprenentatge, convivència, autonomia, inclusió i creixement personal.

La incertesa dels últims mesos ha provocat cancel·lacions, ajornaments i dificultats de planificació que han afectat milers de famílies i centenars d’empreses i entitats vinculades a aquest àmbit. Aquesta situació posa en risc projectes educatius, activitat econòmica i llocs de treball, i evidencia una carència estructural que el país no pot continuar ajornant.

Quan es paralitza una part del sistema educatiu, les conseqüències van molt més enllà de les aules. Es veuen afectades les famílies, les empreses que han de reorganitzar la conciliació dels seus treballadors, els serveis vinculats a l’activitat escolar, el sector del transport i tot l’ecosistema econòmic i social que depèn del funcionament normal de l’educació.

Notícies relacionades

Límits de la superioritat russa

Una pífia amb megawatts

En aquest context, és necessari explorar fórmules que permetin vincular progressivament la millora retributiva amb objectius compartits de qualitat educativa i resultats del sistema. No des de la confrontació, sinó des de la voluntat d’arribar a acords estables per als professionals de l’educació i la societat. Qualsevol compromís estructural en matèria retributiva exigeix una visió a llarg termini i ha d’anar acompanyat d’una gestió eficient dels recursos públics, amb criteris d’avaluació i rendició de comptes que permetin mesurar els seus resultats.

S’ha d’evitar que la pressió sostinguda o el bloqueig siguin la via habitual de negociació. Un país no es pot governar des de la confrontació permanent. Els governs han d’escoltar, però també han de governar. Els representants socials han de reivindicar, però també han de construir acords. I tots hem de ser conscients que la defensa legítima d’uns interessos no pot acabar comprometent drets col·lectius més amplis.