La unitat de les esquerres i Rufián

Immersos en el tsunami reaccionari global, tan amenaçant com evidents són les nefastes conseqüències per a la societat catalana si la reacció fa cim a l’Estat espanyol, desesperen les reticències a enfilar l’agulla per evitar-ho. Neguitegen les pors a posar-s’hi sense prejudicis, bo i deixant al marge rancúnies covades en disputes passades i interessos de curta volada que no casen gens amb el patiment i les pors de la ciutadania. Més encara en el cas de Catalunya, on tants esforços s’han esmerçat des del republicanisme i des de la resta de forces catalanistes progressistes en l’etapa postprocés per prioritzar el camí de la resolució dels dèficits d’infraestructures producte de l’espoli fiscal, la superació de les injustícies socials inherents al sistema econòmic i la integració dels nous catalans vinguts d’arreu del món. Un trident d’objectius imprescindibles per avançar en la construcció d’una solució que impliqui el conjunt de la societat catalana a fer realitat un referèndum per decidir la relació de Catalunya amb l’Estat.

Un procés gegantí de resultat incert, certament, però viable si a Madrid l’any vinent la socialdemocràcia espanyola no només continua en el poder, sinó que esdevé més tributària de les esquerres independentistes i sobiranistes. Esborrona, doncs, pensar que els líders dels partits de l’àmbit esquerrà, espanyol o català, poguessin arribar a caure en l’error d’esperar que Feijóo s’instal·lés com a president i Abascal com a vicepresident per cridar a sometent, a la unitat d’acció. En tot cas, encara hi som a temps. Correspon, doncs, a les diferents forces polítiques actuar en coherència. Pel que fa al partit de Rufián, els deures ja es van anar fent en el 30è Congrés Nacional celebrat a Martorell l’any passat. Previsors, els militants republicans aprovaren en el full de ruta el següent: «Esquerra Republicana, a més de col·laborar amb les forces sobiranistes i independentistes de les nacions històriques, ha de treballar també amb aquelles forces republicanes i d’esquerres de l’Estat espanyol que comparteixin una aposta clara pels drets dels pobles a l’autodeterminació, la democratització i la justícia social, amb l’objectiu de superar el règim del 78 i construir una alternativa real als oligopolis econòmics i polítics que perpetuen la monarquia i les desigualtats estructurals». En definitiva, un text que insta el conjunt de la militància d’Esquerra a debatre com i de quina manera es concreta en àmbit espanyol, la qual cosa interpel·la també el marc català, tot impedint als Comuns, a les CUP i a d’altres mirar-s’ho des de la barrera.

Notícies relacionades

La policia ha de ser exemplar

El feminisme de Vox

És hora de generositats i de voluntats de defugir les zones de confort. ¿Quina és la raó per la qual no és possible un Front d’Esquerres Català que aplegui, sense que s’hagi de renunciar a les sigles, partits d’esquerra indepes i sobiranistes? ¿Quina és la raó per la qual, si ens hi juguem tant, podem permetre’ns el luxe des de l’independentisme republicà de no implicar-nos en favor de la victòria de l’esquerra espanyola quan per primera vegada un dels nostres ha esdevingut icona d’esperança?

De com es responguin aquestes preguntes se’n conclourà la mena de patriotisme que independentistes i sobiranistes som capaços de destil·lar i de fer hegemònic per encarar els reptes dels nous temps. D’aquí la transcendència d’un debat inajornable i necessàriament immediat.