Front d’Esquerres o campi qui pugui
S’argumenta, a manera de justificació, que l’enorme esforç que suposaria fer-lo realitat difícilment tindria la recompensa d’impedir que les dretes arribessin a la Moncloa
Dirigents dels partits polítics d’esquerra catalans són interpel·lats sobre què opinen d’una hipotètica unitat electoral dels independentistes i dels sobiranistes, tant per a les eleccions generals del 2027 com per a les del Parlament de l’any següent, a través de la creació d’un Front d’Esquerres de Catalunya. Una proposta de candidatura que aplegués tota l’esquerra situada més enllà del PSC, sense necessitat que desapareguessin els logos dels partits que la conformessin, que no sembla despertar per ara gaire entusiasme en llurs direccions. Efectivament, ho mig entomen com un maldecap sobrevingut. De fet, quan tot just ha aparegut la qüestió, ja s’han fet avinent diversos pronunciaments. D’una banda, el de destacats membres de la direcció d’ERC anunciant que el republicanisme es presentarà "sol" malgrat caure en la contradicció de donar per fet que aquesta serà l’opinió majoritària de la militància una vegada s’hagi dut a terme la discussió interna que tant Junqueras com Alamany van garantir. Es transita, doncs, des d’aquestes opinions al silenci de la CUP (llevat de les declaracions titubejants de l’alcalde de Girona o d’algun altre càrrec electe) com si s’hagués optat per renunciar fins i tot a la controvèrsia ideològica, bo i passant per les excuses dels Comuns supeditant un hipotètic vistiplau a fer-ho realitat exclusivament en les eleccions municipals o expressant temors a un programa social resultant poc esquerranós, tot obviant que justament la incorporació en les llistes de representants dels moviments socials esdevindria la garantia del progressisme de les propostes incorporades.
No obstant, a pesar de les reticències a abandonar les zones de confort, el debat creixerà a mesura que es vagin percebent les conseqüències d’un govern Feijóo-Abascal per a l’estat social, les llibertats i la catalanitat, tal com s’ha reflectit al País Valencià i a les illes Balears, on la catalanofòbia està plenament integrada en la governança. Esdevindrà inevitable als dirigents polítics, doncs, sortir a la palestra a confessar quines són les veritables causes del seu poc entusiasme. I val a dir que no els resultarà fàcil. En primer lloc, perquè també hauran de sortir arguments que no es fan servir en públic que atenyen interessos estrictament partidistes. I, altrament, perquè és compartit, per raonable, que la desafecció i el desànim de la ciutadania arrenglerada en la cultura política d’esquerres només desapareixeran si allò que es fa és justament el que ja no espera que acabi passant. És a dir, la preeminència de la unitat i que "els de dalt" actuïn d’acord amb la reclamació adreçada "als de baix" sobre la necessitat de compartir reclamacions i mobilitzacions.
S’argumenta, a manera de justificació del poc interès a apostar pel Front d’Esquerres de Catalunya, que l’enorme esforç que suposaria fer-lo realitat difícilment tindria la recompensa d’haver impedit que les dretes arribessin a la Moncloa. Una conclusió precipitada perquè menysté la transcendència dels beneficis de l’efecte mirall perquè a la resta de l’estat també es conformés un Frente de Izquierdas espanyol. Seria bo en conseqüència que des de les cúpules s’interpretés com a advertència una idea tan contundent com esclaridora que ja ha arrelat en l’electorat: "Si ni ara, amb el xàfec que ens caurà, no us poseu d’acord, potser que ja no ens vingueu a buscar més endavant".
Notícies relacionadesEn tot cas, al marge que s’arribés a temps o no a frenar la dreta, és evident que donades les urgències i les amenaces que assetgen la societat catalana, l’experiència del Front d’Esquerres de Catalunya hauria estat profitós per afrontar les eleccions catalanes de l’any 2028. Perquè, més enllà d’haver obligat a deixar enrere prejudicis i vendettes, els gran beneficiaris haurien estat els militants de base, els simpatitzants i per extensió els votants, els quals s’haurien sentit protagonistes d’un projecte d’unitat popular basat en la voluntat d’avantposar les qüestions socials i nacionals, així com els sentiments compartits, per fer plausible situar el Front d’Esquerres en les eleccions catalanes del 2028 en un escenari de victòria o de suficient protagonisme com per conformar un govern amb el PSC que a manera de compromesso storico construís una hegemonia d’esquerres al servei de la cohesió social i de la resolució del conflicte nacional amb l’estat.
Unitat o campi qui pugui!
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
