La temptació immobilista

Malgrat els indults, els recursos dels quals segueixen el seu curs, el front judicial segueix obert i inclou molt més enllà del judici del procés i dels dirigents fugits, que suposen una veritable patata calenta per a l’Estat. Són nombroses les causes que continuen obertes i que amenacen amb penes de presó, inhabilitacions o danys patrimonials a dirigents, alts càrrecs independentistes i empresaris acusats dels delictes de sedició, malversació, prevaricació, desobediència i falsedat. Entre aquestes, les que afecten ex alts càrrecs de la Generalitat presumptament implicats en els preparatius de l’1 d’octubre i que impliquen, entre d’altres, els diputats Josep Maria Jové i Lluís Salvadó; la consellera de Cultura, Natàlia Garriga; l’expresidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovosiuals; els exdirectors de TV-3 i Catalunya Ràdio; l’exdelegat de la Generalitat a la UE o l’exsecretari del Diplocat, Albert Royo, aquest últim també implicat en la instrucció per la presumpta malversació per la internacionalització del procés juntament amb l’exconseller d’Exteriors, Raül Romeva i l’exsecretari del Govern, Víctor Cullell. Igualment, encara hi ha causes obertes contra alcaldes acusats de facilitar l’1 d’octubre, així com una causa contra el Tsunami Democràtic per les protestes contra la sentència del judici del procés. A més de les possibles responsabilitats econòmiques que pugui dictaminar el Tribunal de Comptes, que reclama la devolució de 3,4 milions d’euros a diversos dirigents, entre els quals Artur Mas i el que fos el seu conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, així com Oriol Junqueras.

Notícies relacionades

Sánchez i Aragonès reprenen el diàleg amb vista als Pressupostos

Aragonès reafirma l’aposta pel diàleg davant el rebuig de Junts

I si tot això no fos suficient, en aquestes últimes setmanes aquest front s’ha complicat. D’una banda, amb la decisió de l’advocat general de la UE ratificant la posició de la justícia espanyola respecte a les extralimitacions de la justícia belga i obrint la possibilitat, si el TJUE assumeix el seu plantejament com sol ser habitual, que Carles Puigdemont sigui entregat a les autoritats espanyoles, cosa que, atesa la seva condició d’aforat, complica la situació. I, d’altra banda, amb la decisió de l’Audiència de Barcelona de repetir el judici als membres de la Sindicatura Electoral, que van ser absolts.  I s’hi ha d’afegir la denúncia presentada per Junqueras, Romeva i Dolors Bassa davant el TEDH per la suposada falta d’imparcialitat en el procés judicial i en la sentència de l’1-O, paradoxal decisió per part de qui aposta per desjudicialitzar.

El marge per desjudicialitzar és escàs; bàsicament consistiria a modular la posició de la fiscalia en algunes de les causes obertes i del delicte de sedició, però el Govern insisteix que no hi ha majoria per a això últim, i potser en la reforma del Tribunal de Comptes. La probabilitat que hi hagi avenços és limitada, sobretot perquè el PSOE es parapeta en l’absència de majoria per poder optar per no fer res fent veure que fa. Té incentius per a això. Qualsevol decisió que sigui interpretada en clau de beneficis a l’independentisme serà utilitzada per l’oposició per desgastar-lo. Llevat que el PP sigui prou assenyat com per tenir una actitud cooperativa que li eviti, en cas d’arribar a governar si es confirma el canvi de cicle, haver d’afrontar una nova eventual escalada de la qüestió catalana, escenari gens descartable amb tantes causes obertes, amb les mans lligades, amb el flagell de Vox i davant l’alegria de Junts per Catalunya, que veuria confirmades les seves expectatives. La desjudicialització no hauria de ser una qüestió de governs sinó d’Estat, o almenys d’aquells partits que tinguin sentit d’Estat.