Justícia polititzada
La independència com a anomalia
El recent ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha desencadenat una profunda crisi en la institució que torna a evidenciar la seva politització. El que havia de ser un tràmit de renovació de les comissions internes s’ha convertit en una tensa sessió. Els dos blocs tradicionals, progressista i conservador, van presentar llistes diferents, a les quals es va sumar una tercera proposta del vocal Carlos Hugo Preciado, formalment vinculat al sector progressista però que actua amb autonomia des de fa mesos. La seva llista, idèntica a la del grup conservador, va prosperar gràcies al suport d’aquests vocals, del seu propi vot i del de la presidenta Isabel Perelló, que va atorgar als conservadors la majoria en la Comissió Permanent, considerada la "sala de màquines" del Consell.
La reacció del sector progressista va ser immediata a l’exhibir sense cap mena de pudor la fractura ideològica i la voluntat de preservar-la més enllà de qualsevol altra consideració. Nou vocals van firmar un comunicat en el qual denunciaven que el nou repartiment "trencava deliberadament el consens" i acusaven la presidenta d’imposar "un canvi de regles que exclou el 45% del ple", a més d’alertar que amb això es posava fi al model cooperatiu i equilibrat que havia permès un any d’estabilitat. Poc després, José María Fernández Seijo, un dels signants i figura destacada d’aquest grup, va presentar la seva renúncia per motius personals, una sortida que difícilment pot desvincular-se de l’ocorregut.
Notícies relacionadesAquesta seqüència –votació, denúncia i dimissió– deixa al descobert el problema de fons del Consell: malgrat ser un òrgan concebut per garantir la independència judicial, actua sota una lògica de blocs que reprodueix i perpetua dinàmiques polítiques. En ell, les majories es construeixen en funció d’afinitats ideològiques més que de criteris tècnics, i l’autonomia individual es percep com una amenaça per a l’equilibri de poder. I, en aquest sentit, el cas de Preciado és revelador, ja que la seva posició, exercida a consciència, ha sigut interpretat per alguns dels seus companys com una traïció, quan en realitat les manifestacions d’independència haurien de ser més la norma que l’excepció i més motiu de lloança que de retret.
L’actual crisi del CGPJ no pot entendre’s sense el llarg bloqueig que durant anys el va mantenir segrestat pels partits i que la recent renovació no ha resolt. Perquè del que ha passat aquests dies es dedueix que la majoria dels vocals continuen actuant com a delegats de les forces que els van proposar, fet que planteja dubtes sobre si el seu mèrits procedeixen de la seva solvència professional i tècnica o de la seva afinitat ideològica. La dimissió de Fernández Seijo reflecteix l’esgotament d’un model que ha convertit l’òrgan de govern dels jutges en un mirall més de la disputa partidista i, mentre la lògica de blocs continuï marcant el seu funcionament, el Consell continuarà perdent autoritat moral i legitimitat i seguirà alimentant la percepció d’una justícia polititzada.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
