La coincidència del judici al fiscal general de l’Estat i la proposta governamental de reformar la llei d’enjudiciament criminal (LECrim) per reforçar l’autonomia de la fiscalia posa en entredit la coherència del discurs oficial. El processament d’Álvaro García Ortiz per presumpta revelació de secrets en el cas de l’empresari Alberto González Amador –parella d’Isabel Díaz Ayuso– no només perjudica la seva credibilitat personal, sinó que també projecta ombres sobre la independència de la fiscalia.
Que l’Executiu li hagi donat suport, en lloc de demanar-li que s’aparti per protegir la imatge institucional, evidencia la persistència d’un vincle massa estret entre poder polític i fiscalia. El problema, però, no és nou. Abans de García Ortiz, el Govern havia nomenat com a fiscal general l’exministra de Justícia María Dolores Delgado, una decisió que, tot i que legítima, va debilitar la percepció d’imparcialitat de la institució, una percepció que es va consolidar amb la posterior designació del seu col·laborador directe com a successor. Així, amb aquests antecedents, costa afirmar que la reforma de la LECrim pretengui garantir una veritable autonomia de la fiscalia.
La proposta, certament, introdueix millores tècniques: els fiscals assumiran la instrucció penal sota la supervisió d’un jutge de garanties, se separaran les fases d’investigació, judici oral i enjudiciament, s’ampliarà a cinc anys el mandat del fiscal general, se’n limitarà la destitució i s’obligarà a fer que les comunicacions amb el Govern siguin públiques i per escrit. Unes mesures raonables i coherents amb models europeus. Però tot això queda en entredit si l’Executiu continua tenint el control sobre el nomenament del fiscal general. I aquí el contrast amb Europa és clar: a Itàlia, els fiscals pertanyen al mateix cos judicial que els jutges i depenen d’un òrgan independent; a França, els nomenaments se sotmeten al control del Consell Superior de la Magistratura; a Alemanya, tot i que formalment vinculats al Ministeri de Justícia, la cultura jurídica garanteix autonomia real. I en tots aquests països, la independència de la fiscalia es protegeix amb contrapesos efectius.
Notícies relacionadesA Espanya, en canvi, la reforma prevista perpetua un model en què l’Executiu manté l’autoritat decisiva sobre la fiscalia. Avui, amb un fiscal general processat i amb un historial de nomenaments marcats per l’afinitat política, la reforma no té credibilitat. Mentre aquesta designació depengui de l’Executiu, els canvis continuaran sent més cosmètics que estructurals.
No hi ha independència possible si la font del poder és política. Per això, continuen ressonant, amb una inquietant vigència, expressions que ja haurien d’estar superades: "¿De qui depèn la fiscalia?" o "La fiscalia te lo afina". Una sospita de subordinació que no desapareixerà mentre el Govern conservi aquesta prerrogativa i que es pot agreujar si, d’ara endavant, a més, qui investiga depèn del Govern.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
