Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El pallasso despentinat
Boris Johnson haurà passat pel càrrec sense cap afectació personal, com si aquest paper de pallasso despentinat ja estigués escrit abans
Els qui vam créixer veient les sèries de TV-3 als anys 80 vam arribar a pensar que l’humor anglès i el català tenien molt en comú. ¡Creu-t’ho! Com que la televisió pública espanyola –les privades encara no existien– no emetia sèries com ‘L’escurçó negre’, ‘Els joves’ o ‘N’hi ha que neixen estrellats’, teníem altres referents populars i ens dèiem convençuts: «Tenim la mateixa ironia que els anglesos, per això ens agrada el seu humor», com un tret que distingia catalans d’espanyols. Una de les sèries que més va contribuir a aquest tòpic va ser ‘Sí, ministre’. Espanya havia estrenat democràcia, però sense tallar del tot els vincles amb la dictadura, i no era difícil intuir que aquells tripijocs de poder i la manipulació verbal també formaven part de la nova vida política, a tots els nivells. Creu-t’ho de nou: al Parlament espanyol tot era més fosc, amb menys esportivitat i més fanatisme –i així segueix.
Potser per influència de ‘Sí, ministre’, de vegades em diverteixo amb les sessions a la Cambra dels Comuns britànica. La cridòria entre membres del Parlament, amb els que s’aixequen per parlar i són interromputs o aclamats espontàniament, i el president de la Cambra que crida «¡Ordre! ¡Ordre!», em fan pensar en el xivarri d’una comèdia a l’època de Shakespeare. És també l’acceptació que aquest espai és un teatre que representa amb eloqüència tot el que passa als despatxos d’alts funcionaris i ministres, entre bastidors. Aquesta setmana hem vist una gran funció amb el discurs de comiat de Boris Johnson, un dels polítics més ineptes de les últimes dècades. Després de penjar-se medalles i donar consells a qui l’hagi de substituir, va acabar dient: «¡Hasta la vista, baby»! una expressió que va fer famosa Arnold Schwarzenegger a la pel·lícula ‘Terminator’.
Entretots
En el discurs de Boris Johnson no hi havia cap sentiment de culpa, perquè des del primer dia les seves decisions han sigut enganyoses i sovint tergiversaven la realitat, com en l’assumpte de les festes durant el confinament per la pandèmia. La sensació és que Johnson haurà passat pel càrrec sense cap afectació personal, com si aquest paper de pallasso despentinat ja estigués escrit abans. De fet, fa uns mesos el periodista Simon Kuper va publicar ‘Chums’, un assaig –encara no traduït– que s’explica des del subtítol: «Com una petita casta de ‘tories’ d’Oxford va conquerir el Regne Unit». Kuper argumenta que en els anys 80 a Oxford es va forjar una elit d’estudiants de classe alta que han accedit a llocs de poder i tenen l’altivesa i la falta de serietat com una manera de viure, gairebé una ètica en què ser fanfarró és condició indispensable. Boris Johnson n’és un, però també parlamentaris com Michael Gove, Daniel Hannan, i Jacob Rees-Mogg, tots apòstols del Brexit. Ara, per al lloc de primer ministre, sonen els conservadors Liz Truss i Rishi Sunak: una dona i un fill d’immigrants indis que portarien aire nou si no fos perquè tots dos van estudiar a Oxford.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
