Al cap de Boris Johnson

El mateix Johnson, mirant de justificar-se davant la mare d’un periodista que volia entendre per què diantre el seu primer ministre apareixia així d’espellifat davant el món sencer, va arribar a assegurar que tenia una pinta i l’utilitzava, però que la naturalesa de la seva melena la feia ingovernable. Malgrat això, la mata heretada del seu pare, en el seu progenitor no té tants problemes per redirigir-se (només fa falta buscar a Google). Quan hem tingut l’oportunitat de veure el seu despatx, també el desordre del seu lloc de treball casava perfectament amb el seu no pentinat: semblava que un huracà havia arrasat el número 10 de Downing Street. Sempre es pressuposa certa anarquia en la ment d’un geni i algunes persones descurades s’aferren orgulloses a aquesta disculpa. Però perquè un pretext així serveixi d’excusa faria falta ser Einstein i em sap greu, però gairebé mai és el cas.

Notícies relacionades

5 claus de l’escàndol ‘partygate’

Boris Johnson dimiteix: «Estic trist per deixar la millor feina del món»

També existeix la tendència a considerar que la presència caòtica o deslluïda en una persona amb una professió o discurs seriós o avorrit el presentarà com un paio simpàtic, divertit i inofensiu. Tot i que Boris Johnson sembli per als estetes (com qui escriu) com un simple taujà; sé bé que molts lamenten avui la seva defunció política perquè «almenys aquest ens feia riure». I cal reconèixer que posar a governar Mr. Bean ha donat moments tan surrealistes com gloriosos en xarxes socials: des de quan es va penjar i va quedar encallat en una tirolina per defensar el Brexit fins quan sortia a córrer amb una espècie d’indescriptible pantalons/banyador/calçotets d’estampats temàtics diversos, es va barallar amb un paraigua en presència del príncep Carles d’Anglaterra, va conduir el cotxe del personatge infantil Peppa Pig o, més recentment, es va quedar sol contemplant les obres d’El Prado. Que un mandatari ens faci riure no té per què ser necessàriament bo (ni tampoc dolent); però la serietat no evita que els altres es vegin també com a bufons i a sobre, a més de robar-nos la son, ens treguin estonetes de diversió.

Però aquesta última suposada estratègia també presenta algunes llacunes. Es deu saber que fer constantment l’efecte que tornes del desfasat comiat de solter d’un col·lega a altes hores de la matinada i amb algunes copes de més no és el millor aspecte a projectar quan t’afecta un escàndol com el del ‘partygate’.Sigui per una raó o una altra, queda clar que si en política no et pentines, t’acaben pentinant.