Cine
Una por de mentida
Tots Sants. Cementiris. La castanyada. Halloween. El preu dels panellets. Com que aquests dies recordem els nostres morts i alhora juguem a caminar pel cantó fosc de la vida, a la ràdio pregunten als tertulians quines pel·lícules els han fet més por. Entre la sang i fetge, els assassins en sèrie, el terror psicològic o l’angoixa existencial distòpica, tothom furga en la memòria per citar títols que els van deixar espaordits. Entre d’altres surten Rebecca, d’Alfred Hitchcock; Funny Games, de Michael Haneke, o El silenci dels anyells, de Jonathan Demme.
Són pel·lícules de fa anys i en podríem dir terror adult: ens fan por perquè creiem que allò ens podria passar. Quan les vaig veure també em van deixar clavat a la butaca. Després hi ha aquelles altres pel·lícules que són de gènere, autoconscients, i que aquests dies viuen una segona joventut: les mires perquè precisament esperes que et provoquin terror. Penso en les adaptacions de Stephen King, per exemple, o les històries típiques d’adolescents que es refugien en una casa abandonada i van morint tots, un per un. En el meu record són films que vaig veure de jove i, si tenien impacte, era sobretot per la foscor de la sala de cinema, la música horripilant i els esgarips dels espectadors. Ara que les plataformes ens les posen només a un clic, hi ha tres films que no he oblidat: Divendres 13, amb aquella escena final de taquicàrdia pura (vaig decidir no veure’n cap més de la saga); El barco de la muerte, amb ressonàncies nazis i una piscina de cadàvers mig descompostos que encara avui em fa fàstic, i Scanners, de David Cronenberg, amb uns paios que amb la ment feien explotar el cap de la gent: tornant a casa em vaig prendre el meu primer Gelocatil.
El cert és que evito el cinema de terror: per patir ja tinc el Barça. Ahir el company Josep M. Fonalleras escrivia aquí mateix que avui no ens fan por les disfresses de morts vivents; el que ens aterreix és que la ficció acabi sent un documental. Coincideixo amb ell: potser per Halloween ens refugiem tant en la por de mentida per distreure’ns de l’amenaça real, el terror futur que és un malson diari.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
