Tres presidents i l’OTAN

Aquesta setmana, l’IPC espanyol (8,7%) i l’europeu (8,1%) apunten que els falcons s’imposaran dins el BCE. Sí, l’atur ha caigut, per primer cop des del 2008, per sota dels tres milions, i el maig ha sigut el segon mes que l’ocupació supera els 20 milions. Però l’IPC castiga totes les famílies (no només les que pateixen atur). Potser per això fins i tot el CIS de Tezanos preveu que a Andalusia el PSOE s’estanqui, mentre que el PP i Vox seran els únics que pugin. Podem, a la baixa.

Però encara en temps de sanchisme i antisanchisme –a Espanya regnen les passions– és impossible no reconèixer que, davant la invasió d’Ucraïna, Sánchez ha encertat. No només contra Putin, sinó apostant fort per la cimera de l’OTAN a Madrid del 29 i 30 de juny, que serà important per Espanya, i per l’augment de la despesa de Defensa. En això, Sánchez i Feijóo coincidiran, i el més absurd és que Podem –Yolanda Díaz s’esllangueix– exhibeixi hostilitat contra la cimera. Quan Suècia i Finlàndia trenquen la seva llarga tradició de neutralitat per por del nacionalisme de Putin, que Ione Belarra (i darrere Pablo Iglesias) exigeixin una conferència de pau a Madrid (¿amb Putin d’estrella?) és un disbarat total.

¿És viable un Govern en què el soci menor boicoteja l’eix central de la política exterior i de seguretat? No, tot i que els pròxims a Sánchez argumenten que política és realisme, que Trump va ser president dels EUA i que qui estigui lliure de pecat tiri la primera pedra.

¿Qui podria tirar-la? A Espanya, només Leopoldo Calvo Sotelo, que el 1981 i sent president després de l’enigmàtica dimissió de Suárez i el cop de Tejero, va demanar l’ingrés en l’OTAN i ho va fer aprovar al Congrés. Sabent que era una decisió impopular, que l’esquerra guanyaria les següents eleccions i apostant que l’entrada ancoraria Espanya a Occident i prepararia la integració dins Europa.

Curiós, hem celebrat el 40è aniversari de l’entrada d’Espanya en l’OTAN com si Calvo Sotelo no hagués existit. Potser perquè la UCD centrista que va presidir la Transició és, per alguns, un record molest. Llavors, amb allò de «l’OTAN, d’entrada, no» i les grans manifestacions contràries, Felipe González, potser el millor president, no va estar a l’altura. Volia guanyar les eleccions del 1982 –en cas contrari els seus «companys» l’haurien amortitzat– i no es podia posar en contra del sentiment d’una esquerra antiamericana. Gregorio Morán, que va ser dirigent del PCE en la clandestinitat, afirma que va ser una gran jugada. Amb un PSOE jove, emparat per Willy Brandt i contrari a l’OTAN, el vell i mític Carrillo –ja ferit en les eleccions de 1977 i 1979– no va poder sobreviure. I amb ell, l’eurocomunista PCE, quan l’eurocomunisme tenia glamur.

Però Felipe González va rectificar. Havia promès un referèndum de l’OTAN per sortir-ne i el va acabar convocant, però per quedar-se. Es va arriscar perdre’l perquè la dreta espanyola (Fraga) i la catalana (Pujol) van apostar que Felipe perdés i hagués de marxar. Al final, el sí va guanyar, però amb un escàs 56,8%. I sembla que va ser perquè Felipe va dir que se n’aniria si triomfava el no. Just el que pretenien la dreta i molta esquerra.

Notícies relacionades

¿Qui guanyarà les eleccions d’Andalusia 2022? Aquestes són les prediccions més enllà de les enquestes prohibides

Plorar de pena

Convocar un referèndum que pots perdre no és usual. Ho havia promès i ho va complir. Ara Felipe diu que el referèndum va ser un error. Després va irritar els «pacifistes» quan el 1990 va recolzar Bush pare (no s’ha de confondre amb el fill), quan la invasió de Kuwait. Llavors va ser crucificat per l’esquerra, el rector Villapalos, convertit en un Bertrand Rusell del Manzanares, i la premsa del jove Pedro J.

Quaranta anys en l’OTAN, però menystenint la decisió de Leolpoldo Calvo Sotelo, el polític de centredreta que va anteposar el seu sentit d’Estat a l’interès electoral de la UCD. Tot i que, curiós, avui s’enyora cert centrisme.