40 anys de l’entrada d’Espanya a l’OTAN | + Història

L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord va néixer el 1949 per iniciativa d’una dotzena de països occidentals. La seva finalitat era la defensa mútua en cas que els integrants fossin objecte d’una agressió exterior. Els fundadors van ser els Estats Units, el Regne Unit, el Canadà, França, Bèlgica, Dinamarca, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos, Noruega, Islàndia i Portugal. Tres anys més tard s’hi van incorporar Grècia i Turquia, i el 1955 la República Federal Alemanya.

L’evident caire militar de l’OTAN va servir per accentuar la divisió del món en dos blocs durant la guerra freda. Així, mentre els països de l’òrbita occidental i capitalista quedaven alineats a l’OTAN, el sector soviètic dominat per Moscou el 1955 creava el Pacte de Varsòvia, amb la participació de vuit països: Albània, Bulgària, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia, Romania, República Democràtica Alemanya i Unió Soviètica.

Mentrestant, la dictadura de Franco intentava encaixar en aquest món. El 1945, després de la derrota de Hitler i Mussolini, s’havia quedat sense els aliats que l’havien ajudat a guanyar la Guerra Civil el 1939. Al nou escenari global, el règim nacionalcatòlic va aconseguir sortir de l’ostracisme internacional jugant la carta anticomunista amb una expressió que es va fer famosa i que molts lectors encara recordaran: Sentinella d’Occident. Gràcies a això va poder establir unes relacions especials amb els EUA. Per a Washington importava ben poc si aquest país del sud del Mediterrani era una dictadura, mentre pogués utilitzar-lo de base d’operacions.

Després de la mort de Franco, el president Adolfo Suárez, malgrat reforçar els llaços amb els americans, també va fer passos per sol·licitar l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (la predecessora de l’actual UE). El problema va ser que, el juny de 1980, el president francès Giscard d’Estaing va alentir el procés d’integració d’Espanya en el club europeu.

Llavors va prendre força la idea d’entrar a l’OTAN, idea que el març de 1978 el ministre d’Afers Exteriors, Marcelino Oreja, ja havia presentat davant el senat. Creia que així es donaria una imatge de solidesa davant els veïns del Vell Continent i obriria les portes de la CEE una vegada per sempre. En canvi, el president Suárez no n’estava convençut. Era partidari de mantenir un perfil més neutral. De fet hi ha algunes teories que afirmen que el cop d’estat del 23-F tenia per objectiu fer-lo fora de la Moncloa perquè frenava els interessos atlantistes a Espanya. Sigui com sigui, el seu substitut al capdavant de l’Executiu, Leopoldo Calvo-Sotelo, sí que va iniciar els tràmits formals perquè Espanya fos admesa a l’OTAN.

La incorporació es va fer efectiva el 30 de maig de 1982. Ara bé, a diferència d’altres temes de l’agenda política d’aquella època, no tots els partits hi estaven d’acord. El més bel·ligerant va ser el PSOE, que ho va convertir en una arma de desgast contra el govern. Els socialistes eren partidaris de la neutralitat, esperonada per un creixent antiamericanisme d’una part de la societat espanyola, que segurament recordava la bona sintonia entre la Casa Blanca i Franco. Cal tenir present que el bloc soviètic encara no s’havia desintegrat i l’URSS es presentava com a règim idíl·lic.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

«OTAN, d’entrada no» va ser l’eslògan popularitzat pel PSOE, que va guanyar les eleccions el 1982 amb la promesa de convocar un referèndum sobre la permanència d’Espanya en l’Aliança Atlàntica. Però això no passaria fins a 1986. Quatre anys que van servir als socialistes per acomodar-se al poder i reorientar el seu posicionament.

---

Nou protagonisme

Amb l’intent d’invasió russa d’Ucraïna, l’OTAN ha recuperat protagonisme i torna a ser un actor important de la política internacional. Països tradicionalment neutrals com Suècia i Finlàndia han sol·licitat l’ingrés a l’organisme. Igual com abans ja ho havien fet la majoria d’estats que havien format part de l’òrbita de l’extinta URSS.