Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La nostàlgia a l’era digital
Un dia, allò que vas comprar pensant que duraria mitja vida comença a donar problemes; llavors vas a la botiga per arreglar-ho i un jove diu aquesta frase fatídica: «Et surt més a compte comprar-ne un de nou»
Apple ha anunciat aquesta setmana que deixa de fabricar l’iPod i de sobte, veient de nou aquella cosa tan bufona, alguns sentim un rampell de nostàlgia. ¿Però en podem dir així —nostàlgia— quan només fa 20 anys que va sortir al mercat? De fet, allò que representava l’iPod no ha desaparegut, més aviat s’ha transformat en altres versions de si mateix. Podem enyorar la màquina d’escriure, i el vell equip de música hi-fi, i fins i tot potser el primer walkman, però no estic segur que l’iPod es mereixi la nostra nostàlgia. A més a més, l’evolució digital va tan calculadament ràpida —com saben al Mobile World Congress— que potser també ens accelera aquella sensació de buit i pèrdua que et dona la nostàlgia.
És probable que els que hem viscut el pas de l’era analògica a la digital siguem més propensos a aquest desajust, perquè vam créixer donant valor sentimental als objectes que ens descobrien mons i omplien el temps: els llibres, els discos, les cintes de vídeo... Hi havia un sentit de la propietat i, de cop, tot va començar a anar molt de pressa. L’any 2001 jo m’havia comprat un MiniDisk caríssim, preciós, que podia gravar desenes de compactes en un sol disc i havia de ser la gran revolució: un any després, l’iPod el convertia en un aparell vetust. La música es guardava a Internet i ara apreníem paraules noves: MP3, USB, Emule, Napster... El 2008, durant un viatge a Nova York, uns amics em van parlar de Pandora i Spotify: pàgines web on podies sentir la música al teu gust, fer llistes de cançons i a canvi et colaven un anunci de tant en tant (com a la ràdio, vaja). A Nova York, aquell any hi havia gent que alliberava espai als seus apartaments minúsculs deixant al carrer caixes plenes de vinils; mentrestant, en una cafeteria renovada del carrer Bleecker, q'e abans havia sigut un dels temples de la generació 'beat', uns nois de vint anys et cobraven cinc dòlars per un cafè i posaven música de la Velvet i Leonard Cohen en un tocadiscos tronat, però que et volia fer sentir com als anys 70.
Entretots
El contrapunt d’aquesta evolució digital és que els fabricants ens han fet aprendre un concepte que no surt a les instruccions: 'l’obsolescència programada'. Un bon dia, allò que vas comprar pensant que et duraria mitja vida, comença a donar problemes; llavors vas a la botiga per arreglar-ho i algun jove venedor et diu la frase fatídica: “Et sortirà més a compte comprar-ne un de nou”. Li fas cas i, quan tornes a casa, guardes el vell aparell no del tot vell en un calaix, al costat dels altres artefactes perfectament dissenyats que de sobte han quedat antiquats. Te’ls mires un segon i reprimeixes de nou el rampell de nostàlgia, fins a la propera vegada. Diuen que l’espai està plena d’objectes inútils, residus electrònics de satèl•lits que un dia van deixar de funcionar, i ara orbiten eternament al voltant de la Terra. L’iPod, els mòbils i altres aparells són la nostra ferralla espacial. Mentrestant, al meu barri acaba d’obrir una altra botiga de discos de vinil.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
