Convivència
Fanàtics d’avui i sempre
Al seu últim llibre, Stay alive, Ian Buruma reconstrueix la vida quotidiana a Berlín entre 1939 i 1945, a través de diaris, cartes i testimonis. Buruma mostra com la majoria de berlinesos (que no eren jueus) no van ser ni fanàtics ni resistents, sinó que s’adaptaven a la situació. A l’inici de la guerra, la vida semblava gairebé normal: els ciutadans anaven a concerts, al futbol o al cinema. Amb el temps, la normalitat es va convertir en indiferència davant la persecució o la violència, i a mesura que avançava la guerra –els bombardejos, l’escassetat d’aliments, la por– la seva actitud es va tornar encara més pragmàtica: l’objectiu era seguir vius, si calia col·laborant. El 1945, amb l’exèrcit soviètic a les portes d’un Berlín mig enrunat per les bombes, les SS i la policia militar buscaven desertors i ciutadans "covards" i els penjaven dels fanals al carrer. Buruma explica que els berlinesos hi passaven per sota molt ràpid, intentant no veure’ls.
Aquesta imatge terrible m’ha fet pensar en la decisió del Parlament d’Israel, que dilluns va aprovar la pena de mort per als palestins acusats de terrorisme –en un sentit molt ampli i manipulable del terme–: seran penjats a la forca. El dia abans, diumenge, la policia israeliana havia prohibit que se celebrés la missa de Rams catòlica al Sant Sepulcre. Són senyals que fixen la deriva fonamentalista d’un Estat religiós, en aparença molt distant de la teocràcia islàmica de l’Iran, però a la pràctica amb una intolerància similar. Israel compta amb una població del 15 per cert d’ultraortodoxos, que amb els seus privilegis i demandes condicionen l’arc polític i la vida quotidiana d’un país militaritzat, i qui sap si aquesta normalitat ja s’ha tornat indiferència.
En plena Setmana Santa, potser hem d’agrair que aquí la convivència entre religiosos i laics sigui plàcida com un dia de vacances, entre el recolliment silenciós d’una processó o el plaer de menjar la mona. Tot i que llavors veig la passió desfermada d’algunes processons, o el fervor patriòtic amb què desfilen els Legionaris de Crist, i m’adono que la ratlla que separa les tradicions del fanatisme és molt prima.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
