Eduardo Mendoza
Amb notícies de Gurb
sin noticias de gurb
La polèmica d’Eduardo Mendoza: ¡quines ganes de complicar-se la vida! Una persona gran, que ha guanyat tots els premis, que té lectors a palades i la crítica el respecta, deixa anar una boutade –una carallotada– digna de l’alienígena Gurb: ¿per què dir-ne Sant Jordi, si és el Dia del Llibre? Sense entrar en els detalls històrics que deu ignorar, em pregunto d’on surt l’impuls que el convida a fer emprenyar una part de la societat que el llegeix i admira. Una explicació és que, ric com és en diners i prestigi, parla així perquè se sent per sobre del bé i el mal, i no li importa si algú s’enfada. Una altra possibilitat és que, als 83 anys, ja sigui un vell xaruc que repapieja i ha perdut el sentit del ridícul (un defecte que sovint va lligat a qui es pren massa seriosament a si mateix). Però també hi ha l’opció contrària: que fent gala del seu sentit de l’humor afinat, que tants cops ens ha fet riure als seus llibres, volgués fer una broma sobre el Sant Jordi. És, però, una broma que derrapa: si l’efecte humorístic se centra en el fet que Sant Jordi era analfabet i maltractava animals (i aquí podríem discutir si els dracs són animals o éssers fantàstics), llavors estarem d’acord que l’acudit és fluix, com de tebeo del segle XX.
I després hi ha l’opció més polèmica, que és la ideològica: ho diu perquè en el fons s’ho creu, perquè ha crescut en un entorn privilegiat on el català (tot i ser la llengua materna) era una nosa més que un benefici, i cau en l’error trivial d’associar el nacionalisme català amb una de les tradicions més arrelades a Catalunya. La prova és que els nacionalistes espanyols de seguida han sortit a defensar-lo de les crítiques com cavallers armats. Al final l’única certesa és que aquests dies publica novetat per Sant Jordi, i que durant anys l’hem vist signar a Barcelona pel Dia del Llibre, encantat de la vida, sense queixar-se més del que ens queixem tots. Com diuen els nord-americans, que ell coneix bé perquè va viure uns anys a Nova York, treballant a les Nacions Unides: "poteito-potato". O si ho prefereix en el castellà d’Onofre Bouvila: "tanto monta, monta tanto".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
