Nou, deu i onze

Hi ha una incògnita que cau sobre el Barça amb la insistència d’una pluja de pilotes penjades a l’àrea: ¿qui hauria de ser el nou davanter centre? Ni Lewandowski ni Ferran Torres semblen ara mateix apostes de futur, però el problema potser no és tant de noms com de naturalesa. En el model de Hansi Flick, el 9 ha de ser una peça híbrida: algú que pressioni els centrals com si li deguessin diners, que caci moltes rematades però també que sigui altruista i jugui per a l’equip.

Notícies relacionades

Itàlia tem quedar-se sense Mundial per tercer cop seguit

El Barça es recrea amb el Madrid

En aquest punt, convé desconfiar de la temptació del pur golejador, gairebé industrial. Un cas com el de Haaland –un fenomen estadístic– pot ser paradoxal: millorar els números personals però empobrir el sistema, ja que la seva naturalesa tendeix a simplificar el joc: menys context, més final. I el Barça, històricament, viu de crear context. Hi ha un precedent que funciona com una advertència retrospectiva: el pas d’Ibrahimovic pel Barça de Pep Guardiola. Sobre el paper tot encaixava: talent, físic, caràcter. En la pràctica, aquest equip que havia trobat una simfonia amb Messi com a fals 9 es va veure desajustat, com un rellotge suís amb una alarma massa cridanera.

En aquest sentit, una vegada més, el record de Johan Cruyff no és arqueologia, sinó brúixola. Cruyff desconfiava del 9 estàtic. Preferia davanters que desordenessin el sistema rival, com Romário o Laudrup, fins i tot a costa de desordenar el propi. Però el futbol és cíclic i capritxós. Avui potser no n’hi ha prou amb un fals 9 pur. És necessari un perfil més musculat, menys eteri, però igualment llest. Algú com Julián Álvarez –si se’ns permet somiar– o fins i tot un Marcus Thuram ben ensinistrat en el sistema: jugadors que combinen mobilitat, lectura tàctica i caràcter competitiu. Davanters que poden ser nou, deu i onze en una mateixa jugada. Peloters de l’àrea. El repte del Barça és, doncs, trobar un 9 que no sembli un 9. Al cap i a la fi, els aficionats del Barça troben més plaer estètic en la jugada de conjunt que en el rematador. Cruyff ho explicaria millor, és clar. Ho resumiria en una sola frase i somriuria, preguntant-se si ho hem entès.