La Portada d'El Matí de Catalunya Ràdio
17 dies de vaga que capgiren el final de curs
Continua el malestar a les aules. Ahir, la USTEC, Professors de Secundària, la CGT i la Intersindical van anunciar “disset dies” de vagues i mobilitzacions. Gairebé un mes de dies lectius de vagues.Un calendari d'aturades, programat per al maig i el juny, que impactarà de ple en la recta final del curs.
Pretenen seguir un format esglaonat, amb aturades repartides per demarcacions territorials. Però que ningú s'enganyi: aquest plantejament és més que suficient per capgirar la vida de milers de famílies i per truncar l’aprenentatge dels estudiants en el moment més decisiu de l'any.
Per entendre-ho, hem de fer un pas enrere: com hem arribat a aquest escenari? Les noves mobilitzacions són la resposta a l'acord que el Departament d'Educació de la Generalitat va firmar fa poques setmanes, un pacte de millores laborals tancat amb la UGT i Comissions Obreres. I aquí és on la USTEC i la resta de sindicats han volgut fer una demostració de força, i demanen fer sentir la seva veu per marcar perfil davant l’administració.
Les reclamacions dels sindicats són legítimes i nobles, però cal posar en dubte si calen 17 dies d’aturades a final de curs. Són moltíssimes hores lectives Sens dubte, en la motivació d'aquesta reacció hi juguen un paper important dos elements: l'enuig i l'orgull ferit per haver-ne quedat al marge, i també la voluntat de millorar l’educació pública a Catalunya. Però no són raons suficients per donar una resposta tan irada.
Els alumnes catalans, el futur del país, no poden pagar els plats trencats d’una negociació trencada. Les peticions dels sindicats s’han d’escoltar, com a experts que són en una qüestió cabdal. Reduir de forma real les ràtios o millorar el poder adquisitiu dels professors són elements fonamentals, però el debat sobre l’educació del futur no es pot fer ignorant la realitat.
Notícies relacionadesEl pacte criticat inclou, de fet, algunes de les seves demandes principals: preveu reduir ràtios a vint alumnes a primària, i consolidar professionals de suport socioeducatiu, i també pretén augmentar els complements salarials al voltant d'un 30 per cent. Això, sobre el paper, suposa una injecció de 2.000 milions d'euros.
La societat podrà entendre perfectament les reclamacions socials dels sindicats educatius. Són reivindicacions legítimes dels que fan una de les feines més importants possibles: garantir l'educació de les noves generacions. El futur del país és a les seves mans, i tota la societat vol que tinguin les millors condicions possibles. Però, per aconseguir-ho, complicar la vida a les famílies no sol ser el millor camí. És més difícil asseure’s, assumir errors a banda i banda, i treballar amb sentit comú. Però no som aquí. Som en un camí… on milers de catalans joves, i de famílies, viuran un final de curs mogut. Interromput. Amb tot el malestar que això també genera.
