Al Bruges-Aston Villa sí que va ser penal

Ningú al Barça protesta per la vermella, amb VAR inclòs, a Pau Cubarsí. Ningú. Ningú diu que aquesta expulsió va suposar la derrota. El que sí que diuen tots (amb raó) és que l’àrbitre romanès, István Kovacs, de 41 anys i dels més veterans i experts (en teoria), hauria hagut d’assenyalar penal, sense groga ni vermella, cert, després de les mans de Marc Pubill, en el minut 54, amb 0-1 al marcador, quan el porter Juan Musso va treure de porta, amb la pilota totalment aturada i la va cedir amb el peu, ja en joc, al defensor matalasser, que, tranquil·lament, la va agafar amb la mà i va treure, de nou, des de l’àrea petita. Penal d’escàndol. I punt. Veurem què diu Miguel Ángel Gil Marín, l’amo de l’Atlètic, que fa comunicats contra els àrbitres.

Després, sí, hi apareixeria Simeone, tècnic de l’Atlètic, i va dir, fent-se el despistat, que "l’àrbitre va interpretar el que tots, sentit comú, que Musso no estava traient de porteria". Perdó, sentit comú és que sí que va treure de porteria i va ser penal.

"Es tracta d’un error tècnic gegant", afirma Iturralde González, exàrbitre i comentarista de la SER i el diari AS . "Penalti claríssim. I després diuen que els àrbitres espanyols... ¡Això és un escàndol! És un error tan, tan gran de caràcter tècnic. És dels errors més grans que he vist en molt temps. L’hauria d’haver cridat el VAR".

El popular Mateu Lahoz va entendre que Kovacs no xiulés penal, però la seva explicació a Movistar+ va ser tan lamentable que es va contradir mentre recolzava la decisió del col·legiat. "Quant al reglament, amb la pilota en moviment, el defensor no interpreta bé l’acció i la deté amb la mà dins de l’àrea. Tot i que reglamentàriament podria assenyalar-se penal, entenc que no s’hagi xiulat." Primer diu que és penal clar i, després, entén que no el xiuli.

El col·legiat alemany Tobias Stieler, no obstant, no va dubtar a assenyalar penal al Bruges-Aston Villa quan, en una acció idèntica, el Dibu Martínez treu de porta, cedeix la pilota al seu company Tyrone Mings, aquest l’agafa amb les mans per recol·locar-la i tornar a treure, i Stieler assenyala immediatament penal.

Grans esperances

Charles Dickens va titular una de les seves millors novel·les com a Great expectations. La traducció sembla òbvia –grans expectatives–, però castellà i català opten per un títol més literari i somiador: Grans esperances. Les dues paraules són gairebé sinònimes, però no del tot. Perquè les expectatives no són només esperances, sinó també promeses de futur amb una base sòlida. Quan el protagonista de la novel·la, Pip, rep uns diners i passa a tenir una posició social de cavaller, es diu tenir "grans expectatives" amb una destinació més noble.

A què ve aquesta divagació, es deu preguntar el lector. No, no és una manera d’ignorar la derrota de dimarts. Al contrari: hi ha una diferència subtil però decisiva entre les expectatives i les esperances, i el Barça la va recórrer en 90 minuts. Encara que sempre cal comptar amb l’atzar, el cert és que el partit d’anada contra l’Atlètic es presentava ple d’expectatives: el Barça omplia el Camp Nou i confiava en un projecte que sap imposar el seu relat. Hi havia un rerefons racional, doncs, una arquitectura sòlida. Però el futbol –i això el culer ho coneix de primera mà– és expert a dinamitar-los. En aquest cas, l’atzar es deia István Kovacs, un àrbitre de l’extraordinària i competitiva lliga de Romania (un país que fa 28 anys que no es classifica per un Mundial). Fins i tot acceptant l’expulsió de Cubarsí, els errors en la no expulsió de Koke i el penal no assenyalat a Pubill, a més de permetre la duresa de l’Atlètic, demostren una incompetència de nivell europeu. Repassin les imatges del penal absurd no assenyalat: el rostre acorralat de Kovacs, esperant que el VAR el salvi de l’error, és un gran exemple de comunicació no verbal. Ara, el 0-2 obliga el Barça a un desplaçament més incert. Ja no es tracta del que estem convençuts que passarà, sinó del que encara pot passar. Sense clares expectatives, apareixen les esperances: més fràgils, més emocionals, però també més resistents al desengany. Al Metropolitano la tornada no es jugarà sols amb idees i convicció, sinó amb fe en la remuntada. I, almenys en el primer minut, tornaran a ser 11 contra 11.

La tempesta imperfecta

Diuen que la sort és del que se la treballa. Que no existeix, per resumir ras curt. Doncs del Barça no es pot dir que no activés el verb pencar al Camp Nou contra l’Atlètic de Madrid, però es van donar totes les circumstàncies, les que eren en el guió i les que no, per acabar amb un 0-2 que posa l’eliminatòria complicada. Massa càstig per a un equip que va merèixer més però al qual els detalls de pur futbol no és la primera vegada que li passen factura. Tampoc va ser precís davant la porteria d’un Musso que s’ha guanyat la nòmina blanc-i-vermella des que és titular. Poca contundència a l’àrea, sí, tot i que una paga doble mereix un Lamine Yamal sol davant el món posant-se l’equip a l’esquena i intentant el possible i l’impossible. Però quan tota la part dolenta decideix caure cap al costat culer, hi ha molt poc o res a fer.

Notícies relacionades

Alcaraz baixa al fang a Montecarlo per ficar-se a quarts

Jornada de nit al Barcelona Open Banc Sabadell

A qui haurien de congelar el sou és al conjunt arbitral. El col·legiat de camp, romanès per a més senyals, semblava venir de la Lluna. Un extraterrestre que acabarà a la nevera un temps per desconeixement del reglament i per deixar un jugador com Koke al terreny de joc. Des del minut 40 devia estar fora del camp i és un escàndol que finalitzés el partit. El VAR ni hi va ser, ni se’l va esperar, ni va acudir a la crida de la justícia quan es va cometre un d’aquests penals que a qui això firma posa dels nervis però que de ser-ho, ho són. Per als de Simeone es va desencadenar una tempesta perfecta que, amb tres xuts a porteria, es va emportar el 50% de l’eliminatòria.

Però en aquest Barça cal creure-hi. I confiar-hi. El seu caràcter combatiu davant les injustícies, com va demostrar dimecres, mereix crèdit. Ningú pot retreure a aquest equip esperit de lluita i actitud. La desídia no va amb ell però els números a la Champions no l’acompanyen. I l’ofici, de vegades tampoc. Catorze partits consecutius encaixant gols no és la millor dada per anar al Metropolitano dimarts. Allà, el públic treballa fi a les ordres del Cholo Simeone i els jugadors abusen d’aquest futbol-pedra tempestuós, poc estètic i menys ètic. Plourà a bots i barrals, no ho dubtin.