Relació entre governs Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Govern i Generalitat: La clau de la bilateralitat

Que el PSOE es resisteixi a acceptar un marc on puguin sostenir-se totes les iniciatives, pressions i contradiccions, tant les relatives a la taula de diàleg com les derivades d’una nova relació entre les dues administracions, dona poc marge a l’optimisme

3
Es llegeix en minuts
Govern i Generalitat: La clau de la bilateralitat

DANNY CAMINAL

De la Conferència Nacional d’Esquerra Republicana celebrada fa uns dies a L’Hospitalet va sortir-ne reforçat el concepte de la bilateralitat. D’una banda, el provinent de la necessitat d’invertir tota mena d’esforços a fer viable una negociació amb el Govern de Pedro Sánchez amb l’objectiu de convertir en exitosa la incipient taula de diàleg entre l’Estat espanyol i Catalunya. Perquè, més enllà que suposa el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític, aquesta plataforma pot convertir-se en l’instrument amb el qual es pugui donar satisfacció a la voluntat expressada per la ciutadania catalana de disposar d’una solució al conflicte on sentir-se integrada una gran majoria de persones. En definitiva, una crida al «volem que parleu i negocieu» que ha d’evolucionar cap a una demanda secundada per independentistes i no independentistes. Res no té per què negar, doncs, que en pròximes mobilitzacions les consignes girin al voltant del batec i l’evolució de la mateixa negociació.

En el camp independentista (si més no, en el representat pel republicanisme que ha fet els deures de repensar l’escenari post 1-O), la bilateralitat entre governs quant a la resolució del conflicte s’ha convertit en l’eix vertebrador de la seva acció política, a l’integrar la idea que dialogar no implica haver de renunciar a cap objectiu, sinó que és en essència la primera opció a l’hora de superar conflictes en societats democràtiques i d’ineludible assumpció, si no es disposa d’una alternativa millor.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per això, desorienten els dubtes i les resistències del Govern espanyol a reconèixer el mateix principi de realitat. Efectivament, el president espanyol retarda la convocatòria d’una segona reunió de la taula de diàleg a fi d’estalviar-se haver de presentar la «seva proposta» de resposta a la vehiculada, per part de la Generalitat, al voltant de l’amnistia i el referèndum en la primera trobada. I encara resulta més preocupant que el socialisme hagi volgut convertir la presència extraordinària de Pere Aragonès en la cimera de presidents de comunitats autònomes, celebrada diumenge passat a La Palma, com una rectificació i una renúncia a la bilateralitat propugnada per l’independentisme en les relacions amb l’administració espanyola. No va servir de res que el mateix president Aragonès hagués deixat clar que es tractava d’un fet singular, provocat per la tragèdia de la guerra a Ucraïna i que no comportava un retorn a les relacions de multilateralitat que presideix des de sempre la interlocució entre el governs centrals i els autonòmics. Salvador Illa va insistir i va mirar de treure’n profit felicitant públicament Pere Aragonès per haver-hi sigut present, després de deu anys d’absències presencials en una cimera d’aquest tipus.

En tot cas, més enllà dels regats curts, el fet és que, coincidint en el dia i en l’hora de la cita canària, la Conferència Nacional d’Esquerra aprovava, amb l’assistència de gairebé un miler d’afiliats, un document en què es ratificava l’abandonament de la multilateralitat, a l’atribuir-se-li la categoria d’escenari obsolet que cal superar definitivament i de manera activa. Una praxi, altrament, ja iniciada amb la no-participació de Catalunya en els debats, treballs i acords que des de fa uns anys s’han anat desplegant entre Govern central i comunitats autònomes quant a l’aprovació d’un nou model de finançament, a l’entendre que es tracta d’una qüestió que cal resoldre des de l’estricta bilateralitat.

Notícies relacionades

Que el PSOE es resisteixi a acceptar la bilateralitat com a clau de volta on puguin sostenir-se totes les iniciatives, pressions i contradiccions, tant les relatives a la Mesa de Diàleg del conflicte polític com les derivades d’una nova relació entre les dues administracions, dona poc marge a l’optimisme, sobretot si es perceben intents de retardar, però també de desvirtuar l’objecte de la taula de diàleg amb la incorporació de punts en l’ordre del dia aliens a la resolució del conflicte, com per exemple el relacionat amb la problemàtica de la llengua catalana, el qual podria ser vehiculat amb acords parlamentaris per fer possible una Llei de Llengües.

La inacció del PSOE, el no voler convertir la bilateralitat en el coixinet capaç de fer girar la maquinària de la negociació Espanya-Catalunya en el conjunt dels àmbits, no casen amb la paradoxa que de manera persistent il·lustra la demoscòpia: l’actual Govern espanyol depèn i dependrà en els pròxims anys de les forces polítiques que aspiren a deixar de pertànyer a l’Estat espanyol.