Els dos darrers guerrillers ens alerten

Un fet que coincideix amb l’onada de nous feixismes, d’enyorances  del franquisme, de tergiversacions històriques i de relativització creixent dels drets humans, la realitat de les quals resta evidenciada en el forat que han fet en amplis sectors de les noves generacions. Milers de joves víctimes d’una ofensiva reaccionària dissenyada a partir de la conjunció entre el poder econòmic i el control de les xarxes socials. Caldria afegir-hi, no obstant, una causa no reconeguda per l’esquerra: la seva irresponsabilitat en la conformació d’un imaginari amnèsic davant el preu tan alt que les generacions precedents van haver de pagar per poder viure avui en democràcia. Per això, és d’agrair a la natura que la veu encara present de Francisco i d’Esperanza impedeixin amagar tanta deixadesa i que llur llarga vida continuï alertant-nos sobre les nefastes conseqüències de la desmemòria.

Francisco i Esperanza, els dos darrers guerrillers vius d’entre els milers que combateren entre 1938 i 1965 contra la dictadura. Enfrontament armat que provocà 2.036 combatents morts, 3.211 presoners i 17.862 persones empresonades acusades d’encobridors, perquè el suport de la població explica que perdurés tants anys. Un fet històric deliberadament ignorat que, tanmateix, en el cas català ha deixat empremta d’admiració envers figures com Quico Sabaté, abatut pel sometent a Sant Celoni l’any 1960, o Ramon Vila Caracremada, mort per la guàrdia civil a Rajadell tres anys més tard.

Només des de l’anomalia d’un sistema democràtic nascut l‘any 1977 sota el segell de la impunitat pot justificar-se que fins que no s’aprovà la darrera llei de memòria democràtica l’any 2022 no s’inclogués la guerrilla antifeixista en el llistat de fets i protagonismes susceptibles de ser reconeguts com a víctimes.

Efectivament, durant més de 40 anys de democràcia se’ls negà la consideració de guerrillers i continuaren sent considerats, segons decret de la Dirección General de Seguridad de 1947, "bandolers". Res a veure amb la manera com foren reconeguts els combatents per la llibertat  a Itàlia, on 300.000 partisans en acabar la guerra van rebre reconeixements de tota mena, a Bèlgica on es procedí d’igual manera des de 1949 o a França, on mitjançant l’Estatut del Combatent Voluntari de la Resistència es tingué bona cura de posar damunt l’altar de la república el maquisard, bo i i atorgant-los honors i rescabalaments materials. Tot sigui dit, incloent-hi també membres de la resistència francesa espanyols o catalans.

Haver renegat dels homes i dones que plantaren cara al feixisme, que durant dècades foren tan menyspreats com perquè fins i tot mai cap ministre de Defensa, ni del PP ni del PSOE, hagués volgut ni tan sols rebre els representants d’Archivo, Guerra y Exilio (AGE), que els reivindicava, denota la rotunditat amb què s’optà per una lectura reduccionista de la lluita per la democràcia.

L’autoestima com a societat democràtica exigeix que el Govern espanyol actuï responsablement. Es a dir, contra rellotge. ¿Com es pot admetre que després de tres anys d’haver-se aprovat la llei encara no s’hagi actuat? ¿Espera que els dos supervivents, sobre els quals recau l’intangible de tants sacrificis per la llibertat, se n’hagin anat d’aquest món?

Imperdonable que, tenint ja el suport legal, no s’hagi procedit a actuar reconeixent-los la condició de resistents armats de l’exèrcit de la II República i, per tant, homologar-los en grau als membres de l’exèrcit republicà. Inacceptable que mai no s’hagi lliurat un certificat oficial de l’Estat assumint la condició de resistents. Incomprensible que des dels poders públics no s’hagi mogut un dit en pro de l’elaboració del llistat definitiu d’integrants i restin vigents les dificultats per accedir als arxius.

Notícies relacionades

L’amnistia és legal: ¿i a mi què?

Exercicis sobre la redempció

Del Govern depèn contribuir un cop per tots a derrotar el relat que ha fet creure a desenes de milers de ciutadans nascuts en democràcia que les llibertats havien caigut gratuïtes del cel.

Ves per on, dues persones centenàries reflectint-se en el present més immediat.