Ni governança ni sostenibilitat

Val a dir que hi contribuí de manera determinant el pacte Mas-Zapatero establert a la Moncloa per aprovar un Estatut retallat. Si el govern espanyol ja tenia garantit el suport convergent, ¿per què havia de complir el que Alfredo Rubalcaba havia compromès públicament poc abans amb ERC d’acceptar que la Generalitat tingués majoria en l’òrgan que havia de gestionar l’aeroport del Prat?

Posteriorment, el govern socialista, com un més dels plans de xoc contra la crisi econòmica, inicià la privatització d’Aena i en la següent legislatura les aspiracions catalanes encara empitjoraren més perquè d’un govern PSOE, que no gaudia de majoria absoluta, es passà a un del PP que sí que en tenia. Per aquesta raó, el traspàs es convertí en una quimera.

Madrid, doncs, podria continuar parasitant Barcelona, tot apropiant-se de les grans rutes intercontinentals. Una privatització que sempre acabaria actuant en contra de les institucions catalanes, perquè, si finalment el PP optava perquè la majoria d’Aena passés a mans privades, en resultaríem damnificats en la mesura que restaria potencialitat a l’Estatut, que reconeixia la capacitat d’executar la legislació estatal en matèria d’aeroports amb qualificació d’interès general quan l’Estat no se’n reservava la gestió directa. Si, per contra, l’interès del Govern es decantava per reservar-ne una majoria pública, l’Estat podria continuar argumentant que, com que en mantenia la gestió directa, no podia dur a terme el traspàs a la Generalitat.

I d’aquells precedents, ara en plora la criatura. En conclusió, en ple 2025, d’una ambició de sostre tan baix pel que fa al Prat no se’n pot esperar complicitat per part de les forces d’esquerra en dificultar-los encara més l’assoliment de més grans sobiranies. Efectivament, via projecte d’ampliació, restarà afectat de manera determinant el model econòmic del país perquè s’avortarà la possibilitat d’equilibrar el sistema aeroportuari català entre els diferents aeroports catalans, es relegarà la connexió entre els aeroports i el sistema ferroviari, s’amenaçarà la logística del port amb l’allargament de la pista de mar, s’hipotecaran els estàndards europeus en matèria de contaminació ambiental i acústica i s’acabarà condemnant el país a un model turístic insostenible culturalment, socialment i econòmicament.

És de lamentar, altrament, que es pretengui imposar un relat que associa impúdicament ampliació a progrés. I, encara més inadmissible, a modernitat, bo i atenent el reduccionisme intel·lectual amb què es justifica la invasió dels espais naturals i llur biodiversitat.

Sens dubte, la sostenibilitat i la redistribució equitativa de la riquesa mai no han casat amb la depredació de la natura i amb l’afany desmesurat d’acumulació de beneficis. Una perversa equació que desgraciadament s’ha mantingut en els temps actuals, però que ve de lluny. Tan reaccionària ara com en els anys pretèrits del desenvolupisme franquista.

Notícies relacionades

Comissió al crèdit de Sánchez

¿Bicicletes estàtiques?

Certament, al PSC, que s’ha volgut erigir en aquest cas en el braç executor dels qui sempre han tingut la paella pel mànec, no els mancaran còmplices. Tot al contrari, per a Junts i el PP, sol·lícits sempre amb el poder, a bodes se’ls convida.

D’aquí que calgui agrair que ERC, els Comuns, la CUP, moviments socials i reconegudes veus acadèmiques s’hi hagin pronunciat, en el cas dels republicans a través del seu Consell Nacional, negativament. Lloable, altrament, que es refermin en la voluntat de contribuir a conscienciar les noves generacions en la conquesta d’un futur diferent.