Rufián, ERC i la unitat de l’esquerra

Felicitem-nos, doncs, que el portaveu del grup republicà independentista hagi col·locat l’elefant al bell mig de l’habitació. És molt possible, tanmateix, que avui no existeixin les condicions idònies per fer possible un pol republicà autodeterminista d’esquerres estatal nascut a partir del lligam directe de l’elector. Possiblement només serà possible una vegada s’hagin constatat els efectes de la ultradreta quan faci anys que governa. Aleshores, però, possiblement es lamentaran les oportunitats perdudes. En tot cas, el diputat Rufián sempre podrà dir allò de "qui avisa, no és traïdor". Un pronunciament, el seu, que no fou desautoritzat per Junqueras, malgrat que el president d’ERC afirmà que avui dia no existien prou condicions per implementar-ho, perquè ell mateix havia votat afirmativament els documents congressuals que mandaten al seu partit assumir una "estratègia comuna des de la pluralitat política i nacional", sense la qual "resultarà difícil assolir el mínim impacte democratitzador que, a escala estatal, és condició necessària per al reconeixement del dret a l’autodeterminació dels països catalans".

Notícies relacionades

Illa sobreviu en minoria

Jumella, el tret al peu d’un PP passerell

Tanmateix, les esquerres catalanes sí que tenen a l’abast assumir un debat conjunt sobre com i de quina manera les forces progressistes favorables a l’exercici del dret a decidir han d’encarar el futur immediat. Costa de pair que, tot atenent a les amenaces creixents que planen sobre la catalanitat, la iniquitat, les llibertats, la cohesió social i la viabilitat econòmica del nostre país encara no hagin posat fil a l’agulla en l’organització d’una Conferència Nacional de les Esquerres Catalanes. Pública i participada per la ciutadania i la societat civil.

Dit en altres paraules, que no existeixi prou voluntat per desempallegar-se d’atrinxeraments sectaris a fi d’interpel·lar la societat catalana sobre la necessitat de conformar un front ampli que les coordini, tant en els moviments socials com en les institucions. Un procés progressiu d’unitat tant inevitable com necessàriament madur i desvetllador. Madur per contenir la destil·lació de tot allò que és compartit: enfortiment de l’estat social (educació, sanitat, autonomia personal i sistema públic de pensions, bàsicament), conquesta del dret subjectiu a l’usdefruit d’un habitatge, fiscalitat progressiva, drets de ciutadania per a tothom i la construcció d’una solució que permeti a tots els catalans, independentistes o no, decidir lliurament el seu futur. I desvetllador perquè davant l’estesa desafecció existent, davant del tantsemenfotisme rampant d’un electorat desenganyat o lliurat a la ultradreta, l’únic antídot perquè retornin il·lusions i confiances passa perquè les elits de l’esquerra facin una cura d’humilitat i deixin de mirar-se el melic. En definitiva, posar en valor i activar la riquesa de tot allò compartit en el convenciment que les diferències es van superant quan el trajecte es fa de manera conjunta. Que en el pròximes eleccions espanyoles les esquerres catalanes situades a l’esquerra del PSC oferissin una plataforma electoral conjunta, sense necessitat de renunciar a les marques pròpies, que permetés que els Rufián, els Pisarello, els David Fernàndez i tutti quanti anessin plegats a les corts espanyoles actuaria d’efecte mirall davant del desori de l’esquerra espanyola i contribuiria a impedir la victòria Feijoo/Abascal. El mateix Front Ampli Autodeterminista que en les eleccions al Parlament del 2028 se situaria en un escenari de victòria o de suficient força com per impedir la dretanització del socialisme català. És clar, caldria que les nomenclatures es traguessin la son de les orelles i que, d’entrada, s’adrecessin als seus votants i els diguessin per què no.