Junqueras versus Junqueras

Qui el vol retirat sosté que tota recuperació de l’independentisme passa per la retirada dels líders de 2017 perquè la seva experiència el llasta. És un debat estèril sobretot si prové de persones que no militen en el partit perquè ignoren el valor de la decisió col·lectiva de fer-lo president d’ERC i, en conseqüència, atorgar-li prou legitimitat per fer el pas a candidat.

Val a dir, tanmateix, que pocs dirigents com ell tenen tan integrada la imprescindibilitat d’avançar al mateix pas socialment i nacional i l’assumpció que les condicions objectives per a la independència actuals són menys favorables que les de 2017. Efectivament, superat convenientment el concepte de la unilateralitat (¡prou penyora que ha hagut de pagar ERC!) pertoca col·locar l’independentisme en mode nous temps. És a dir, en la fase de l’acumulació de forces i de la progressivitat en les conquestes socials i nacionals i en el convenciment que el prioritari rau a enfortir les bases sobre les quals s’ha bastit històricament l’independentisme: catalanitat i catalanisme.

Adeu debat de qui liderarà la candidatura, doncs, i benvingut el debat del què i del per a què. Per això, en l’autopresentació com a aspirant celebrada el passat dia 30 a l’Auditori de Barcelona la seva brillant diagnosi del país despertà tants elogis com incògnites. En res l’ajuda a l’hora de fer callar les veus dels qui el volen retirat i en res anima els qui creuen amb ell que el resultat d’escanejar el país no li fes pronunciar de manera categòrica i clara com pretén dur el republicanisme a la victòria. Perquè a tot estirar repetí en diverses ocasions el concepte “entesa nacional”, la qual cosa denota el seu interès a transmetre’l com a troncal. Una idea que si bé apel·la a l’interès de donar resposta reactiva a un plausible govern espanyol PP-Vox també representa una nova invitació a la sociovergència. Servida a dos anys vista per les enquestes que ja anuncien que si les esquerres no es desvetllen tan sols serà possible un govern PSC-Junts amb l’afegitó ornamental d’ERC o sense. Vet aquí el somni humit de Foment del Treball i de l’establishment català.

Notícies relacionades

Empat tècnic, més polarització

Alcarràs, el mannà de l’energia solar

Planà en acabar la sessió l’enfrontament entre el Junqueras de les inconcrecions, de les quals ell mateix n’ha fet paròdia en repetir mantes vegades que “tot és veritat i tot és possible alhora”, amb el Junqueras que hauria de néixer de la seva condició de “candidat” per al futur. De fet, els qui hi creuen no desitgen d’ell el trist paper de capdavanter d’una opció que renegui d’un discurs disruptiu, que surti a “empatar”. Tot al contrari, per a ells, el seu renaixement adquirirà categoria si es veu amb cor de deixar la pell a fer realitat un procés d’unitat de les esquerres, la culminació del qual hauria de suposar la creació d’un Front d’Esquerres Sobiranistes que aspirés a la victòria. Una feina que no es fa en quatre dies, que requereix posar-s’hi de valent, fer de camàlic, predicar amb l’exemple per poder apel·lar a la generositat de les direccions dels partits a avenir-se a abandonar les zones de confort i iniciar processos de discussió interns i entre les distintes forces polítiques.

Difícilment els electors desencisats d’ERC, Comuns, Comunistes, CUP i els nous electors, així com els moviments socials, es mobilitzaran si els qui manen no s’escarrassen a aconseguir la unitat i abandonen els interessos particulars (sovint també personals). Aquesta és la gran oportunitat de les esquerres catalanes. I la de Junqueras. Té força i capacitat per intentar-ho (¡i un partit al darrere!) sempre que assumeixi el risc de liderar la seva pròpia reinvenció.