Dones amb qui no m’he casat

Laura Rosel, que tal és la seva gràcia, va voler mostrar al món la seva generositat gegant subjectant durant dos minuts el nadó a una mare, que potser la pobra va tenir una urgència. La gent critica només pel gust de criticar, perquè si Laura Rosel va a Ucraïna, i ja que és incapaç de portar a terme una crònica periodística més o menys objectiva i interessant, ¿què farà sinó fer-se una foto amb un nadó –o un gosset– en braços? Així demostra que no li hem pagat el viatge en va, una foto amb un nadó en braços, o un gosset, és al màxim a què aspira com a periodista, i això va fer. ¿Què pretenia la gent? ¿Que la Rosel fes periodisme? Per a això hauríem enviat a Ucraïna una periodista de veritat.

Laura Rosel va al que va i fa allò per al que està capacitada, és a dir, per exercir de mainadera i per veure si, de passada, alguna soltera veu la foto i deixa anar unes llagrimetes. Se li pot criticar, a tot estirar, que no aprofités per donar-li mamella a la criatura, cosa que hagués significat un abans i un després en el periodisme de guerra, però una no pot estar en tot.

«Una refugiada de dos mesos recorre 3.000 quilòmetres. Plora», va escriure la periodista de l’‘star-system’ català. Que un nadó de dos mesos plori és una notícia d’abast mundial, i això que la tal Rosel havia sigut presentadora de ‘FAQS’ i hauria d’estar acostumada a plors i laments, tot i que siguin dels llacistes ja granadets que freqüenten aquest programa. El dia que la Rosel vegi un nadó tornant les papilles o –Déu ens assisteixi– embrutant un bolquer sense previ avís, sabrà com de cruel que és la humanitat.

Una refugiada de només dos mesos recorre 3.000 km. Plora. La mare em demana que l’agafi un moment. pic.twitter.com/mMhI9KlFJo

— Laura Rosel Sola (@laura_rosel) 8 de marzo de 2022

Notícies relacionades

Catalunya ha escolaritzat 88 nens ucraïnesos en els últims dies

Illa, malgrat Sánchez

En aquest «plora» es resumeix, primer, el que està sent el periodisme en aquesta guerra: una successió de notícies mel·líflues, per a consum d’una societat que ja ha dimitit de ser informada veraçment. Però, sobretot, indica el que està sent el periodisme català dels últims anys: un compendi de notícies artificialment ensucrades, tant fa que tractin del procés, de la pandèmia o d’una guerra. No es tracta d’informar, sinó de convèncer-nos del bons que som els catalans en comparació amb la resta del món, no diguem d’Espanya. Així, agafem el primer nen que se’ns posa a tret i ens fem una foto amb ell, com si fóssim polítics en campanya. El bo de fer-ho amb un nadó és que ni tan sols sap el que és la manipulació, així no protesta. Tot i que qui sap si el famós plor no seria una manera de dir en ucraïnès: «Ves a fer-te fotos amb la teva senyora mare, tia pesada».

En el conte ‘Homes amb els quals no m’he casat’ Dorothy Parker dedica un parell de pàgines a cada un d’ells, tret d’un tal Lloyd, a qui despatxa amb una sola frase: «Lloyd porta corbates que es poden mullar». Una cosa semblant ocorrerà el dia que algú escrigui tot el que va fer Laura Rosel en el periodisme: «Laura va agafar en braços una nena».