La meva brossa i jo

1. Pujar al bus carregat amb la meva pudent bossa d’escombraries orgànica i dirigir-me a un dels anomenats punts d’emergència, on, pel que sembla, es poden llençar les escombraries qualsevol dia. No sé si la resta de passatgers celebraran el meu civisme com mereix, per no parlar del conductor, però ningú ha dit que aconseguir un món sostenible sigui fàcil. Si hi ha sort són un parell de parades; crec que poden aguantar tots sense respirar aquest temps. Si no n’hi ha, caldrà continuar perfumant el bus fins a trobar una d’aquestes àrees d’emergència, i a cada moment l’emergència ho serà més.

2. Deixar els quatre dies les escombraries orgàniques dins de casa. Segur que el gat –el membre de la família que queda a cura de la llar– ho agrairà. Li encanta perseguir feristeles, i segur que en dos dies ja n’hi haurà al pis una bona colònia, atretes per l’orgànica que es podreix. Aquesta opció té l’avantatge que, al tercer dia, la policia irromprà a casa fent caure la porta, alertada pels veïns, que per la fetor hauran pensat que hi ha un cadàver en descomposició, o potser quatre, els de tota la família, gat inclòs. Amb sort, després de comprovar que era una falsa alarma, els amables agents aprofitaran per emportar-se les escombraries (i, amb més sort, serà el dia assenyalat per llençar-la, o hauran de guardar-la a la comissaria fins a la data corresponent). De tota manera, existeix encara l’opció

Notícies relacionades

Massa pressa per a Sánchez i Feijóo

La valentia de Nico

3. Agafar la bossa d’escombraries, baixar al carrer i deixar-la a la vorera, al costat del primer contenidor que trobi. I que s’apanyin com puguin els que recullen les escombraries, l’alcalde, els regidors, el director general de l’empresa concessionària i els maleïts contenidors intel·ligents.

Escric aquesta columna ja des de Besançon. Que endevini el lector per quina de les tres alternatives em vaig decidir.