Persones amb propòsit en la vida professional i personal

Això em porta a pensar com són les persones que més m’han impactat. No són ni les més riques ni les més poderoses. Les que més m’han impactat tenen bons valors, són optimistes i humils, són flexibles i s’adapten als canvis, són win-win (jo guanyo-tu guanyes) i, per això, tant al món empresarial com en altres àmbits, els altres volen col·laborar-hi. Sempre continuen aprenent. Tenen objectius a llarg termini, paciència i perseverança. Tenen hàbits saludables en alimentació, esport i disfruten de temps de qualitat amb la família i amistats. I són persones amb propòsit.

Per posar un exemple de persona amb propòsit, recordaré el cas de Josep Pons, de qui vaig parlar fa uns anys al llibre L’ampolla mig plena. El vaig conèixer fa més de 20 anys un dia que vaig entrar a la seva botiga, La Constancia, del carrer Còrsega de Barcelona. A l’aparador vaig veure que tenia croissants i a l’entrar en vaig demanar-ne un a la persona que hi havia darrere del taulell (Josep Pons). Em va respondre dient-me que si volia em vendria el croissant, però que em recomanava les seves ensaïmades, que eren molt bones. Em va sorprendre la resposta, però vaig acceptar, sobretot per la professionalitat i convicció amb què em va fer la proposta. He de reconèixer que l’ensaïmada era boníssima. Tan bona que més de 20 anys després encara la recordo. A l’acomiadar-me li vaig agrair el consell.

Una setmana més tard vaig tornar pensant a l’ensaïmada, però la botiga estava tancada. Em va sorprendre perquè era mig matí d’un dia feiner. A la botiga del costat em van informar que el senyor Pons, s’havia jubilat. Durant molts anys no el vaig veure més. Però un bon dia el vaig tornar a veure al carrer. Vaig pensar a saludar-lo, i no m’hi vaig atrevir. Aquesta circumstància es va repetir diverses vegades fins que unes setmanes abans de l’inici de la pandèmia vaig topar amb ell al carrer. El vaig parar i li vaig preguntar si tenia un minut. Em va dir que sí i li vaig comentar l’agraït que estava de l’ensaïmada que em va vendre 20 anys abans. Mentre m’agraïa el comentari, es va emocionar i fins i tot em va semblar que li queia una llàgrima.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Llavors, em va preguntar a mi si jo tenia un minut. Li vaig dir que sí, em va demanar que li aguantés el bastó i va treure de la seva bossa unes fotografies de la ciutat. Em va preguntar què em semblaven i li vaig dir que eren unes fotografies precioses. Mirant-me fixament va respondre que no eren fotografies de la ciutat sinó fotografies de quadros que ell pintava. Per la qualitat de les imatges, em semblava impossible que fossin pintures. Com vaig quedar impressionat, es va oferir a mostrar-me el seu estudi de pintura. Al cap d’uns dies vaig visitar l’estudi, que era a la seva antiga botiga, i vaig quedar meravellat amb aquelles pintures tan detallistes, que em va explicar una a una. ¡N’hi havia unes 40! Li vaig preguntar si em vendria un dels seus quadros, i va respondre que no, que estava diversos mesos pintant cada quadro i que no estaven en venda. Em va dir que pintava diverses hores cada dia i que ho havia fet tota la vida i que encara ara, amb prop de 90 anys, per a ell un dia sense pintar era un dia perdut. Vaig ser molt afortunat perquè al final vaig sortir de l’estudi amb un quadro que tinc penjat a casa i en algun moment de cada dia m’hi paro al davant i el miro durant una estona. No obstant, des que el març del 2020 van arribar els confinaments ja no l’he tornat a veure més i la botiga sempre està tancada. Però avui he tingut una gran alegria al saber que el Josep continua feliç com sempre i pintant.

Ara que som al principi d’un nou any és un bon moment per reflexionar sobre la vida i sobre el nostre propòsit professional i personal. Si l’aconseguim identificar, treballarem més a gust, i potser viurem més i millor.