Després del primer any d’un mandat que estava destinat a aixecar els ànims dels alemanys, el canceller alemany Friedrich Merz es troba assetjat per l’estancament econòmic, la impopularitat, l’ascens de l’extrema dreta i l’animadversió de Donald Trump. No es tracta només d’una qüestió interna alemanya. En el moment en què Alemanya més necessita un lideratge capaç de treure-la del marasme, més desacreditat apareix el seu líder. I quan els europeus més necessitem Alemanya, per avançar cap a una Unió Europea més competitiva i autònoma, menys és possible vaticinar el rumb d’un país en crisi.
Amb recessió el 2023 i el 2024 i un creixement discretíssim el 2025, el país cridat a ser la locomotora del continent viu un moment de desànim col·lectiu, amb 17 milions de persones (20% de la seva població) en risc d’exclusió social (almenys en relació amb les expectatives esperables en la principal economia de la zona euro i amb la imatge que del seu propi país tenen els ciutadans alemanys).
Tot i que els problemes de l’economia alemanya s’arrosseguen des de fa anys i no són imputables a Merz, sí que és evident que el canceller no ha aconseguit assolir cap dels objectius que va anunciar quan va ser elegit al capdavant d’un govern de coalició. Els problemes de l’economia alemanya són estructurals. Es tracta, com va diagnosticar l’economista Wolfgang Münchau, del final d’un miracle que responia a una altra economia i a un altre món i de les dificultats per adaptar aquest model d’èxit a noves realitats. Ni Merz ni el seu govern han sigut capaços fins ara de dur a terme les reformes necessàries per adaptar l’economia del país als canvis geopolítics. Les dificultats de l’automòbil alemany –un dels principals drivers del seu creixement– per fer front a l’automòbil xinès són un dels exemples d’una crisi que afecta gairebé tota la indústria del país. Tot i que Alemanya sigui un país amb un potencial sense parió a Europa, i el que més recursos té per liderar el procés de reindustrialització que la crisi de la covid ja va mostrar que era imperatiu, la falta de reformes econòmiques i socials ha conduït a la situació actual. Una responsabilitat que comparteixen socialdemòcrates i conservadors.
La debilitat de l’economia i la tensió social han donat ales al populisme de dretes. Avui, l’AfD, un partit amb connotacions extremistes, voreja el 27% de la intenció de vot en els sondejos, cinc punts per davant de conservadors i gairebé el doble que verds i socialdemòcrates.
En aquest context, les mesures anunciades per Merz per enfortir l’Exèrcit davant l’amenaça russa –l’altre gran objectiu del seu mandat– poden topar amb el rebuig a les retallades de prestacions socials que el canceller ha anunciat que les acompanyaran. I generarà noves dificultats per al manteniment d’una coalició que, no obstant, no té alternativa.
Mentrestant, el president dels EUA continua actuant com a disruptor i no com a aliat; ara, al renovar tant les seves amenaces aranzelàries com la decisió de retirar almenys 5.000 militars, a més de la suspensió del desplegament de míssils de creuer, aquest cop davant del seu problema d’existències pels atacs a l’Iran. Tot i que, en aquest cas, cada insolència de Trump, més que debilitar la UE davant de Vladímir Putin, l’empeny, o l’hauria d’empènyer, a avançar en un projecte comú de seguretat.
Europa necessita Alemanya. Ara més que mai, quan els líders de França i la Gran Bretanya també passen per moments negres. Només es pot esperar una recuperació econòmica que esquivi els populismes i permeti enfortir un dels pilars essencials de la UE.
