Ábalos, víctima de tots... i de si mateix
Ábalos es va plantar davant del Tribunal Suprem amb l’estratègia de desplaçar el focus dels seus actes cap als que suposadament van construir una trama contra ell. L’exministre, ex número dos del PSOE i antic home de confiança de Pedro Sánchez, va presentar Víctor de Aldama com un comissionista entregat a la "impostura permanent", capaç de robar paper oficial, exagerar contactes internacionals i fabricar relats per donar-se importància. També va estendre aquesta sospita a la seva exparella, Jésica Rodríguez, que "ha pogut ser coaccionada", i Claudia Montes, la lectora de llibres sobre trens, a qui va presentar com a personatges d’un entremès del Segle d’Or guionitzat per Aldama. Fins i tot Koldo García va aparèixer en el seu relat més com un mitjancer amb "vida pròpia" que com l’assessor que ell va col·locar en el Ministeri de Transports.
El seu objectiu era presentar-se davant del tribunal no com el beneficiari conscient d’un sistema de favors, sinó com la víctima d’una maniobra aliena, instrumentalitzat per Aldama a través de Koldo i envoltat de dones joves que suposadament han acabat declarant contra ell per pressió, conveniència o acord. L’exministre va negar dons, favoritismes i decisions tècniques; va reivindicar com a "èxit" la compra de mascaretes, i va reduir el seu paper a la decisió política d’adquirir més material per garantir el proveïment. El problema d’aquesta defensa és que, fins i tot si fos certa en part, no esgota la responsabilitat que es dirimeix, perquè Ábalos no queda absolt per haver delegat massa, ni per haver confiat malament, ni per haver permès que "Aldama estigués per allí". Ábalos s’intenta presentar com una víctima del comissionista, de Jésica, de l’UCO, del clima mediàtic i fins i tot de la seva "complicada" vida privada, però oblida que el que es jutja és si al voltant de la seva persona es va generar una xarxa d’accessos, favors, pagaments i contractacions que ell va impulsar, va aprofitar o va decidir no veure. I, en qualsevol d’aquestes hipòtesis, la responsabilitat no desapareix. Tampoc la penal.
