Coneguts i saludats Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La salut és el que importa
Sobre la salut mental s’havia lamentat Verónica Forqué Vázquez-Vigo, quan va explicar públicament la seva depressió va descriure la seva impotència i va reconèixer la seva lluita i esforç
La setmana se’ns en va deixant la salut en primer pla. Per les noves contradiccions sobre la pandèmia que persisteix, l’efectivitat de la vacuna que insisteix i la persistència del virus que resisteix. L’òmicron ara, com les variants que s’han anat succeint, ha tornat a sacsejar els ànims personals, l’economia col·lectiva, les decisions sanitàries i les preocupacions governamentals, a les portes d’un Nadal que es desitjava recuperat. I tampoc. Efectes principals i secundaris d’una amenaça que s’allarga en el temps, mentre manté la incertesa com a element dominant entre una societat que se les prometia molt felices esperant estrenar el 2020 dels seus anhels i que aquí segueix, gairebé dos anys després. Dubtant de si algun dia el malson desapareixerà i podrà recuperar els somnis encara frustrats i els projectes encara aparcats. I tot a causa del que ningú va preveure ni de bon tros va témer. Que un virus fos la causa que obliga a escriure aquest llarg present, entre permanents signes d’interrogació i molts punts suspensius.
Entretots
Fa temps que ens van avançar una part de l’herència que la covid ens deixaria. Eren les seqüeles psicològiques que ja són aquí provocades per la tensió ambiental, mantinguda també per les constants correccions i la dificultat d’adaptar-se a circumstàncies diferents per noves i perverses. I ens van parlar de la salut mental com el pròxim gran repte a superar. Ho va fer l’anterior titular de Salut, Alba Vergés, en el seu comiat, i Pere Aragonès la va assumir en el seu debut presidencial. I va triar un centre especialitzat com a destinació de la seva primera sortida oficial, per projectar imatge de conscienciació i compromís. Set mesos més tard, creixen els desenganys dels afectats que no troben alternativa sòlida ni atenció oportuna. I relaten les seves gestes en el Parlament on una catalana de la Noguera, Mercè Torrantallé, va provocar un estrany silenci i va concitar una inusual unanimitat després d’etzibar a la cara dels representants de la ciutadania que ells, els afectats, no són una malaltia amb potes.
Notícies relacionades
D’una cosa semblant s’havia lamentat Verónica Forqué Vázquez-Vigo (Madrid, 1 de desembre de 1955 - 13 de desembre del 2021), quan va explicar públicament la seva depressió, va descriure la seva impotència i va reconèixer la seva lluita i esforç. El que no va poder superar participant a Masterchef, concurs que va haver d’abandonar entre facècies i urpades. La crua experiència d’un ‘reality’, que tot i escalfat en elegants fogons i servit amb hàbil mestria pot destrossar amb cruel educació. I mentre la societat intenta assimilar tants errors passats i episodis amagats d’aquest tipus de víctimes, s’obre en canal un debat que qüestiona oportunitats i procediments d’un programa considerat tan blanc com unes estovalles i radiant com una cuina últim model. De res li van servir a la persona els seus estudis de psicologia ni els quatre Goya de l’actriu. Tampoc els èxits cinematogràfics ni la popularitat televisiva.
Res és neutre en aquesta vida. I, si no, que ho preguntin als quatre milions de nord-americans que han dit prou al treball que tenien i s’han acomiadat voluntàriament per poder disfrutar del seu temps i la seva vida sense pressions ni aclaparaments. Lliures com l’au que va escapar de la seva presó i pot finalment volar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
