Enric Canals, temps i memòria

Si un amic és aquella persona amb qui es pot parlar en veu alta, Enric Canals (1952-2025) va ser el meu amic. D’infància i joventut. Aquella època en què els somnis treuen el cap i es forgen els destins. És el que té repartir-se a sorts Tiana, el poble on vam néixer, per decidir a quina part del municipi anàvem cada un durant les vacances escolars a portar a casa el peix que havien encarregat les famílies estiuejants. Canals va ser un dels primers directors generals i cap de programes que va tenir TV3: va dirigir la televisió pública catalana durant cinc anys, entre 1984 i 1989, un període clau per a la seva consolidació i la seva conversió en motor de cohesió social i cultural.

A l’espera de destinacions repetitives, el repte de qui aconseguia la millor propina i qui tornava abans al quarter general, on sempre ens esperava algun sac de musclos per netejar.

Després van venir les penes adolescents, les rivalitats per les aventures amoroses, les estrenes de carnet de conduir camí de la discoteca i els incipients debats polítics, amb unes opcions que Enric Canals sempre va tenir clares i defensava amb afany. Li venia de família.

Fill d’una parella que va perdre la Guerra Civil però que defensava a ultrança la llengua i la cultura catalanes malgrat totes les prohibicions, l’Enric, penúltim de cinc germans, va agafar el relleu silent del compromís generacional. I això ho va reflectir molts anys després en la majoria de les seves produccions televisives, que van furgar en documentals i programes que van deixar empremta.

Això va ser molt més tard del seu pas per TV3 com a cap de programes i director i on em va introduir com a aposta en un altre encreuament de camins. Hi havia arribat de la mà d’Alfons Quintà. El ja llavors polèmic personatge amb qui abans havia inaugurat la redacció catalana d’El País després d’haver-li fet la feina de coordinador i productor de Dietari, un programa emblemàtic de Ràdio Barcelona que va marcar les primeres agendes de la política catalana quan bona part d’aquella política es movia entre la por i l’esperança.

Va ser allà, als cubicles subterranis del carrer de Casp convertits en despatxos de les estrelles del moment, quan la Transició mirava de treure el cap i els carrers bullien d’expectació, on vam tornar a coincidir i vam compartir vicissituds d’uns temps apassionants per a la informació i els seus contratemps. Una situació que ell ja analitzava amb precisió i prudència.

Era en aquells espais sense gairebé ventilació en què ja es podien sentir les reaccions sorprenents i arbitràries del seu cap. Aquell que va acabar sent conegut com el fill del xòfer en l’aclaridora biografia de Jordi Amat.

Ni llavors ni després l’Enric va voler opinar sobre el seu mentor, per a qui investigava i escrivia i a qui devia feina i confiança.

Notícies relacionades

Catalunya dissenya cribratges de càncer de mama a mida

Els jubilats no han d’acreditar que continuen vius

L’últim periple comú va passar a través de la Sara, la seva filla. Una excel·lent professional, corresponsal intel·ligent, culta i poliglota, de qui el seu pare se sentia orgullós.

Els últims cops que vam coincidir em va agrair sentidament que hagués procurat una cadira a la redacció a qui porta el seu cognom i pren el seu relleu. I als dos divertia evocar un temps que cap volia oblidar. I no ho faré, Enric. Gràcies.