Tornar a començar

Franco torna. En un mes es complirà mig segle de la seva mort i es reobrirà el gran calaix de records que és la memòria. Allà on amaguem el que som i acumulem un munt de miralls trencats, segons Borges.

En la Història, els aniversaris rodons esperonen la revisió de fets i biografies. Noves dades i mirades amplien la veritat d’allò que ens incumbeix i que vam anar modulant a la nostra conveniència. Intencionadament o no. Julián Casanova ho demostra al seu llibre sobre aquell militar sense escrúpols ni límits, ambiciós i calculador, que ho va ser tot i sobre qui avui es reactiven missatges de consideració quan no d’admiració. La nostàlgia del que no es va viure sol construir-se sobre la ignorància de l que no es va aprendre.

La transició posterior va començar a obrir tot el que durant quaranta anys va estar tancat. Excepte les fosses, que es continuen furgant amb les mans de la impotència llargament silenciada. La doble moral oficial es va anar traient la careta a força de plantar cara a la realitat i enfrontar-se a una revisió de valors suposadament col·lectius però limitadors de la llibertat individual. També això va portar unes quantes dècades. Divorci, avortament i mort digna conformen la trilogia estel·lar.

La ruptura matrimonial es va oficialitzar amb certa facilitat sense evitar el soroll eixordador dels sepulcres blanquejats. La mateixa Església Catòlica anul·lava en la Cúria l’efecte del sagrament a qui abans no li permetia esborrar l’acte administratiu del registre civil. Previ pagament i influència, per descomptat.

La legalització de la interrupció de l’embaràs va ser més espinosa. Que proliferessin clíniques clandestines i familiars dels que s’oposaven en públic anessin a avortar a Londres definia la hipocresia però no alterava els llegítims i profunds dubtes d’una part notable de la societat. Els conservadors van recuperar el model de propaganda de la batalla perduda confonent termes i valors i insistint, una vegada més, que legalitzar obligava a complir. Trencant abans, matant després.

Superat el trauma col·lectiu però deixant obert el debat personal per ser intransferible, es va creure que les aigües havien tornat al seu curs fins que les va remoure Isabel Díaz Ayuso (Madrid, 17 d’octubre de 1978).

Radical

Notícies relacionades

Eric Clapton tornarà a Barcelona el maig del 2026 després de més de 20 anys del seu últim concert a la ciutat

‘La hermanastra fea’, millor pel·lícula al festival de Sitges

El vot del PP en l’últim ple ordinari de l’Ajuntament de Madrid, que avalava la proposta de Vox sobre una inexistent categoria científica de la síndrome postavortament i que segons Martínez Almeida es va deure a "una confusió", ha servit a la presidenta de la Comunitat per reactivar el seu perfil de líder independent. Amb la posició radical, a més d’ignorar l’alcalde i negar-se a fer complir la llei, Díaz Ayuso ha alterat el seu partit sempre desorientat en aquest temporal i ha mostrat la seva contundència cridant des de l’Assemblea "vagin-se’n a un altre lloc a avortar", seduint així els votants de la seva dreta. Si és que n’hi ha. A més, rivalitza de nou amb Pedro Sánchez desplaçant Alberto Núñez Feijóo i exposa sense rubor el propi dolor personal per la seva doble maternitat frustrada.

Casualment, aquest tornar a començar coincideix en el temps amb la publicació dels vídeos d’acceptació, en seu judicial, de les mentides i les manipulacions del seu equip per netejar la imatge de la seva parella, sobre qui pengen quatre anys de presó per presumpte delicte fiscal a costa del fiscal general. Casualment, sí.