La foguera Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Calamars a Corea la Bona
El missatge que ens envien sobre la versió coreana del capitalisme des d’‘El juego del calamar’ és: «Això és el que ens passa a nosaltres, així que aneu amb compte»
‘El juego del calamar’, com passava amb ‘Paràsits’ de Bong Joon-ho, són dos dels missatges que la cultura cinematogràfica de Corea del Sud està enviant a la resta del món capitalista. Per si no n’has vist cap de les dues, te les resumeixo sense esbudellar-les: ‘El juego del calamar’ és la sèrie d’acció que triomfa a Netflix i tracta d’una olimpíada macabra per als fracassats de la societat, en general persones destruïdes pels deutes. «Paràsits», per la seva banda, era la història de dues famílies en els extrems de l’escala social, relacionades mitjançant un contracte de servei, i de l’absurda venjança dels pobres.
Els missatges d’aquestes produccions, deia, no sempre aconsegueixen ser ben interpretats a l’altra punta del mapa. Atès que són d’una qualitat excel·lent, els addictes a l’acció i el bon cine de caire surrealista solen entretenir-se massa, i no pensen prou. Queda amagat llavors el missatge central, palmari i clar, o pitjor encara: és traduït i adaptat, mitjançant la pàmfila empatia occidental i el seu joc de falsos miralls, als cànons del capitalisme d’aquí, que té poc a veure amb l’infern d’endeutament familiar i esclavitud laboral autoacceptada dels països asiàtics més desenvolupats, com Corea.
Notícies relacionades
Segons la meva opinió no diuen «ens passa com a vosaltres», sinó «això és el que ens passa a nosaltres, així que aneu amb compte». Perquè a Corea del Sud, país que brilla entre les economies després del seu miracle, en particular en oposició al seu veí del nord, és un lloc on bona part de la població està sotmesa a un ritme de producció de riquesa en què els que busquen una vida més relaxada i hedonista acaben, gairebé sempre, al femer. Allà no es treballa per viure, sinó que es viu per treballar, i el treball es paga amb la vida. Un dels pocs llibres que ha analitzat sense maniqueisme el contrast entre nord i sud és ‘Diarios de Corea: Viaje a la última frontera de la guerra fría’, de Bruno Galindo.
El regne dels Kim, que solia amagar-se en la penombra en temps del pare de l’actual dictador, sempre va atraure la curiositat i les mirades d’Occident, mentre que el sud, per ser –en teoria– més semblant a nosaltres, no l’interessava a ningú. Així acabem caient en la trampa del dualisme i suposant que, per ser el nord pobre i infeliç, el sud capitalista havia de ser un bon lloc per viure. Doncs bé: aquestes produccions són un ‘NO’ de la mida de la Torre Juche.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
