A favor d’‘El juego del calamar’: la forta identitat de l’audiovisual sud-coreà

Però el millor d’‘El juego del calamar’ és que tot el que proposa ho fa des d’una concepció personal, sabent que ara mateix el que arriba d’aquesta cinematografia té un mínim èxit assegurat. La sèrie funciona amb les seves armes, sense donar treva a l’espectador ni emmotllar-se a les seves previsions. Park Chan-wook, l’altre gran cineasta del moment, va passar a la televisió el 2018 amb una adaptació de la novel·la de John le Carré ‘La chica del tambor’. A la seva manera, es va occidentalitzar. I ara prepara ‘The sympathizer’, una minisèrie per a HBO amb Robert Downey Jr. Bong Joon-ho va debutar a Netflix fa quatre anys amb ‘Okja’, i aquesta continua sent, avui dia, la seva pitjor pel·lícula. Però el creador d’‘El juego del calamar’, Hwang Dong-hyuk, director i guionista de curta i poc celebrada carrera, no ha apel·lat a altres convencions que no siguin les del seu propi país: el nom de la sèrie procedeix d’un joc infantil molt popular als anys 70 que aquí es converteix en qualsevol cosa menys una experiència lúdica.

Notícies relacionades

Més vendes en un Comic Barcelona que ha registrat 110.000 visites

Sols i amb una discapacitat

I tornem a la pregunta d’abans. ¿Per què enganxa tant fins a convertir-se en un altre fenomen de l’streaming que no para? Sens dubte per la seva manera de convertir en espectacle, al principi una mica còmic, després bastant desolador, una història aferrada a la realitat de les crisis socials i econòmiques que ens envolten. També per la seva mètrica tan particular, aquesta manera de narrar sense massa el·lipsis i estirant de vegades les situacions al màxim, com passa d’altra banda als mangues japonesos i a gairebé totes les pel·lícules d’acció sud-coreanes, pròdigues en detalls que a qualsevol cineasta occidental li semblarien d’allò més prescindible. És un altre imaginari, i això sempre ve bé quan el nostre s’esgota. Va passar fa més de mig segle quan Occident va descobrir Akira Kurosawa i tant als Estats Units com a Itàlia es van dedicar a adaptar les seves històries de samurais en forma de ‘western’.

Llunyà i pròxim

El que passa a ‘El juego del calamar’ ens sembla alhora llunyà i pròxim. De fet, juga amb alguns codis universals: les violentes proves que passen els seus protagonistes, culminant amb la del títol de la sèrie, evoquen els combats de gladiadors, els jocs de rol i els videojocs. I la seva visible al·legoria sobre el sistema capitalista, tot i que fàcil, també és un element a tenir en compte: el creador de la sèrie va prendre nota d’uns fets ocorreguts el 2009, quan una companyia d’automòbils sud-coreana va deixar al carrer més de 2.500 treballadors, i la majoria van ocupar la planta i van ser desallotjats de forma violenta per la policia. Hi ha en la sèrie una sorpresa final que converteix el seu protagonista, el jugador 456, en una titella del destí. Comença el relat sent un tipus tan esbojarrat i poc empàtic com el protagonista de ‘The host’, però després de les proves viscudes i els amics perduts, res serà el mateix. L’audiovisual coreà ens fascina, i no és complaent.