En contra d’‘El juego del calamar’: eficaç, però previsible i incongruent

Però, ¿n’hi ha per a tant? ¿Té sentit el fenomen cultural en el qual s’ha convertit? En realitat són dues preguntes diferents. I no admeten la mateixa resposta.

Netflix, això també és indubtable, té el poder per generar i estimular aquest tipus de fenòmens, gràcies a les seves precises estratègies de màrqueting i autopromoció, a la seva capacitat per treure partit de les pautes de consum cultural que les xarxes socials imposen i als algoritmes de recomanació i jerarquització de l’oferta en què es basa la seva plataforma de ‘streaming’. Els usuaris del seu servei poden prendre decisions, però sempre en funció de les limitades opcions que se’ns presenten. Aquests usuaris, per la seva banda, assumeixen que les seves opinions només importen si es refereixen a allò sobre el que la resta del món ja parla. I la discussió pública no dona espai a productes culturals que no siguin fàcilment convertibles en mem.

‘El juego del calamar’ ha generat mems. Moltíssims. I la majoria d’ells s’han propagat a TikTok de la mà del ‘‘hashtag’’ #SquidGame, que de moment ha generat 23 mil milions de visionaments. I a aquest terrabastall s’ha unit el que conseqüentment han provocat els mitjans de comunicació en un intent de traduir el ‘hype’ en ‘clicks’. En aquest moment haver vist la sèrie és pràcticament un requisit, perquè gairebé ningú vol tenir la sensació de no estar connectat. Això, per cert, és una patologia psicològica cada vegada més habitual, i té un nom: FOMO, acrònim de ‘Fear Of Missing Out’ o, en català, ‘Por de perdre’s alguna cosa’. Així està el pati.

Per descomptat, res d’això hauria succeït de no ser per la perícia amb què ‘El juego del calamar’ maneja els ‘cliffhangers’ per estimular el ‘binge-watching’, i aquests són dos conceptes que, compte, carrega el diable. Al veure-la es fa difícil apartar la mirada de la mateixa manera que, diguem, és gairebé impossible que no et surti un nus al coll al veure ‘Una mente maravillosa’ malgrat que –en això estarem d’acord– és un bunyol. Que una pel·lícula et faci plorar no és garantia de qualitat, i el mateix pot dir-se d’una sèrie que t’empeny a devorar els seus episodis sense parar.

Golafreria

Potser si a l’hora de veure-la no haguéssim caigut en la golafreria que Netflix estimula, si ens haguéssim pres més temps per pensar-hi, hauríem decidit que no, que ‘El juego del calamar’ no és tan bona. La seva premissa s’assembla molt a la d’‘El malvat Zaroff’ (1932), a la de ‘Battle Royale’ (2000), a la de la saga ‘Saw’, a la d’‘Els jocs de la fam’ (2012) i a la d’‘Alice in Borderland’ (2020). El seu relat no només és ple d’improbabilitats i situacions il·lògiques sinó que a més deixa nombrosos caps per lligar –això potser és deliberat, però potser no–, i malgrat això resulta del tot predictible; es recolza en un personatge principal que no té carisma, i s’obre camí gràcies a la sort i a la seva habilitat per aprofitar-se de la intel·ligència dels altres; i, atès el poc que explora el seu assumpte de capçalera –l’explotació dels rics als pobres-, en última instància fa la sensació d’utilitzar-ho com a mera excusa per entretenir-nos amb una successió de jocs perversos i de seqüències violentes. I, posats a buscar-li les incongruències, aquí en van dues més: és una sèrie que critica la manera que té el capitalisme de modelar el nostre pensament, però que ha sigut produïda per una companyia totpoderosa que utilitza algoritmes per fer precisament el mateix; i és, en part, un comentari moral sobre els mals de ser espectador que, això sí, és el més vist a Netflix. Tant de bo no tardin a estrenar la segona temporada.

 

Notícies relacionades

¿Per què no podem deixar de veure ‘El juego del calamar’? Set claus de l’última sèrie de moda Netflix

¿Val la pena?