Independentisme Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La soledat de Carles Puigdemont

Ningú ha fet tant per consolidar Pere Aragonès en la presidència de la Generalitat com Puigdemont, amb la seva obstinació a torpedinar l’aposta pel diàleg dels republicans

3
Es llegeix en minuts
Reunión consellers de Junts per Catalunya y Carles Puigdemont, en Waterloo

Reunión consellers de Junts per Catalunya y Carles Puigdemont, en Waterloo / Horst Wagner (EFE)

Quan Carles Puigdemont va decidir allotjar-se a Waterloo, a la vora del fosc bosc que ocupa el sud de Brussel·les, no imaginava que el lloc pogués arribar a ser tan inhòspit. Eren altres temps, amb desenes d’autobusos de seguidors que feien els més de 1.300 quilòmetres que hi ha de Barcelona a la capital belga cada cap de setmana, i amb polítics de tot l’espectre independentista amuntegant-se davant de casa seva. Tots volien veure l’home que havia fugit per internacionalitzar la causa independentista. A les portes de l’hivern, que a Bèlgica sol ser inclement, la casa de Waterloo és ara una metàfora de la soledat política que pateix l’expresident. Envoltat dels seus fidels, Puigdemont rep cada vegada menys gent, menys trucades i, fins i tot, menys informació. Soledat a Brussel·les i a Catalunya, on TV-3 ja no li diu Molt Honorable, i algunes vegades ni tan sols president, fet que provoca la indignació dels seus seguidors més aguerrits.  

Puigdemont continua sent el líder que concita més adhesions a la galàxia independentista, però també és el que provoca més rebuig entre molts seguidors d’Esquerra Republicana i el que comença a suscitar desconcert entre líders de Junts per Catalunya. Algunes de les seves últimes decisions estan marcades per la lògica perversa d’una nostàlgia que sol provocar errors d’apreciació cada vegada més grans, a mesura que passa el temps. Com el d’aferrar-se a una estratègia de la confrontació que no respon ni al que passa a Catalunya ni als vents que bufen a Espanya. Aquesta síndrome explica probablement les seves erràtiques decisions de les últimes setmanes. El fiasco de Junts per Catalunya, quedant fora de la taula de diàleg, només s’entén per la seva decisió de voler dinamitar-la. Com si les càbales que ell i Antoni Comín fan en la soledat de Waterloo poguessin imposar-se per sobre del desig de la societat catalana de sortir de l’encallat procés i la crisi de la pandèmia. 

El resultat és que ningú ha fet tant per consolidar Pere Aragonès en la presidència de la Generalitat com Puigdemont, amb la seva obstinació a torpedinar l’aposta pel diàleg dels republicans. I ningú ha fet tant com ell per permetre a Pedro Sánchez desplegar la seva estratègia del retrobament. El fracàs d’aquesta política ha obert esquerdes dins de Junts per Catalunya, que es mou entre el desig d’alguns de recuperar la seva condició de ‘lobby’ empresarial i la proximitat d’altres a l’unilateralisme rupturista de la CUP. Amb el vicepresident Jordi Puigneró fent de Jordi Pujol en l’assumpte de l’aeroport, mentre Laura Borràs cridava a la insubmissió des de la presidència del Parlament. Una tensió que el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, intenta subjectar, recomponent els ponts amb Esquerra i tranquil·litzant els quadros de la formació, que veuen perillar els seus càrrecs i les seves opcions en les pròximes eleccions municipals.  

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A la pèrdua d’influència en la política catalana, Puigdemont hi ha sumat en les últimes setmanes un acusat desgast a Europa, l’escenari en el qual havia posat totes les seves esperances, després de les seves victòries judicials a Bèlgica i a Alemanya. El fet que se sorprengués al llegir al New York Times les aventures d’un dels seus homes de confiança a Rússia mostra un desconeixement inaudit de la política exterior dels Estats Units i de la Unió Europea. Per insignificants que fossin els sondejos portats a terme a Moscou pel responsable de la seva oficina, no hi ha tema que aixequi més suspicàcia a l’administració Biden i a l’entorn d’Ursula von der Leyen. Molts de que se’ls acostaven fins ara als passadissos del Parlament Europeu s’ho pensaran dues vegades. Una primera mostra: dels 60 diputats de l’Assemblea Nacional francesa que van firmar un document a favor d’una sortida política al conflicte català, fa uns mesos, només deu van acudir a la convocatòria que va fer fa uns dies: corsos, esquerrans i algun ecologista. La creixent soledat de Puigdemont també s’ha posat de manifest en les seves relacions amb els nacionalistes flamencs, el líder dels quals, Bart de Wever, alcalde d’Anvers, ha advertit als seus que una estratègia a la catalana podria portar el país al caos.