Europa als peus de Donald Trump
El pitjor de tot és que l’actitud dels governs europeus pot ser, a més d’una màcula, un error garrafal. Al president dels Estats Units, els afalacs li encanten i el reafirmen
Els acords, els gestos i les declaracions que han acompanyat la cimera de l’OTAN i el Consell Europeu posen de manifest el desconcert, la divisió i la irrellevància de la Unió Europea. Un es pregunta què queda dels seus valors fundacionals i on són aquells que van defensar la seva independència, com De Gaulle, Brandt, Prodi, Merkel o el Felipe González de llavors, irreconeixible en l’actual. Tots van poder cometre errors, però mai van perdre la dignitat. Resulta difícil imaginar-los en una foto com la de la Haia, que va sentenciar la vergonyosa disposició dels líders europeus a rendir homenatge al president més insolent que els Estats Units hagin tingut mai. ¡Pobra Europa! No la salva ni tan sols el gest de Pedro Sánchez, que mai sabrem si és autèntic o si obeeix a una altra maniobra destinada a recuperar la credibilitat perduda per la imputació dels que van ser els seus col·laboradors més pròxims.
En aquella foto hi ha poques cares de satisfacció, tret de la de Mark Rutte, que sobreactua per fer oblidar una carta seva que podria formar part d’una antologia de l’adulació. La majoria semblen més aviat compungides, com si els haguessin arrossegat fins a l’estrada, amb semblants que xoquen amb el goig provocador del president nord-americà. Raons n’hi havia, a més de l’afront dels aranzels. Tot havia començat amb la visita del vicepresident J.D. Vance a la capital bavaresa en què va advertir que l’amenaça, per a Europa, no estava a Rússia sinó en la seva negativa a assumir els principis de l’extrema dreta. Ningú va aixecar la veu. ¿Què haurien dit De Gasperi, Schuman o Delors, si això hagués passat llavors? Poc després, Trump va humiliar l’europeu Zelenski al seu despatx. Em pregunto si Helmut Kohl, l’atlantisme del qual estava fora de tot dubte, hagués tolerat que Bush tractés de la mateixa manera a Alexander Dubcek, per posar un exemple. Al cap de pocs dies, uns whatsapps filtrats van permetre comprovar com els alts càrrecs de la nova administració es foten diàriament de la Unió Europea. Silenci de Von der Leyen, a qui Trump encara no ha rebut. N’hi ha més: mentre la vicepresidenta de la Comissió, Kaja Kallas, estava reunida amb una delegació iraniana per negociar les condicions del programa nuclear, li van xiuxiuejar que els Northrop B-2 Spirit havien sortit de les seves bases. Kissinger solia preguntar a quin telèfon calia trucar per parlar amb la Unió Europea. El de Kallas mai va sonar.
Amb aquests antecedents, no era fàcil somriure. Rutte s’hi esforçava amb les seves bromes pesades, però amb escàs èxit. Fins i tot Meloni feia cara de pocs amics. No hi va haver foto del Consell, ni falta que feia. Disset països havien demanat un informe sobre el que queda de Gaza i aquest va dictaminar que podien haver-se violat alguns drets humans. Alemanya ho va vetar i tot va quedar en foc d’encenalls. Amb l’únic avantatge que Europa, aquesta vegada, no serà qui pagui la reconstrucció. No hi ha res que pugui ser reconstruït. Gaza està arrasada, físicament, socialment, moralment. El que queda no és una societat. Són dos milions d’éssers humans sotmesos a la llei de la selva. ¿Què hauria dit d’això el González que es va comprometre amb la pau per al Pròxim Orient? ¿Per què no diu res ara, davant del que suposa un genocidi, o se li assembla molt? Pobra Europa.
Notícies relacionadesPodem preguntar-nos com hauria reaccionat De Gaulle davant una destrossa semblant. Sobre la subordinació als designis de Trump, no és difícil imaginar-ho. Quant a les barrabassades de Netanyahu, tampoc. Després de la guerra dels Sis Dies, va ser el primer en denunciar l’opressió, la repressió i l’expulsió dels palestins. Són paraules seves. ¿I què diria Willy Brandt, que va resistir les pressions de Nixon destinades a fer fracassar la seva Ostpolitik? ¿Quina hauria sigut la resposta d’Angela Merkel, davant l’abandonament de l’Acord de París, que Trump va qualificar d’estafa climàtica? Crec recordar que algú, a Brussel·les, ho va lamentar.
El pitjor de tot és que aquesta actitud pot ser, a més d’una màcula, un error garrafal. A Donald Trump els afalacs li encanten, però el reafirmen. L’únic que el fa canviar d’opinió és la força. Com la que exhibeix Putin a Ucraïna.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
