CONTEXT

Marcar-li el pas a Trump

Deixant anar la fúria del Lleó Naixent, el primer ministre israelià torna a prendre la iniciativa.

De Shlomo Ben-Ami vaig entendre que a Pròxim Orient sempre cal contemplar el tot i la part. Els conflictes locals no es poden entendre sense el context regional, i viceversa: qualsevol esdeveniment és susceptible de canviar l’equilibri de forces a la regió. Va passar amb el brutal atac de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 i torna a passar ara amb la devastadora intervenció d’Israel a l’Iran. Amb l’operació Inundació d’Al-Aqsa –que va acabar amb la vida de 766 civils i 373 soldats, i el segrest de 251 civils i soldats israelians–, Hamàs pretenia evitar que Israel i l’Aràbia Saudita tanquessin acords sobre el futur de Gaza. No es tractava de defensar drets dels palestins, que fa dècades que estan violentats. Es tractava de desballestar una aproximació impia que deixava a l’Iran fora de l’equació.

Notícies relacionades

Una cosa semblant passa amb l’operació Lleó Naixent portada a terme per Israel a l’Iran. El propòsit no és acabar amb la capacitat nuclear iranià, que sempre es podrà refer, ni amb el règim. Es tracta d’evitar un perill que, per a Benjamin Netanyahu, era molt més preocupant, la possibilitat que Donald Trump busqués un acord amb els aiatol·làs amb una certa benedicció dels països àrabs del Golf. Tot apunta en aquesta direcció. El restabliment de relacions entre l’Iran i l’Aràbia Saudita fa un parell d’anys i la presència de l’expresident iranià, Ebrahim Raisi, en una cimera de la Lliga Àrab van alertar el govern de Tel-Aviv. Quan a això es va sumar la intenció de la nova Administració nord-americana de renegociar l’acord nuclear, Netanyahu va arrufar les celles, i quan Trump va viatjar al Pròxim Orient sense trepitjar Israel, es va disparar l’alarma. Llavors, els israelians van preparar allò que saben fer millor que ningú: marcar-li el pas a l’amic americà.

Una vegada desencadenat l’atac, Trump i Marco Rubio es van oblidar de les advertències que li van fer a Netanyahu a la Casa Blanca. Enlluernat per l’eficàcia inicial de l’operació militar, Trump no només va advertir Teheran que no es regirés contra bases nord-americanes. O hi ha acord o els esborrem del mapa, va avisar, fent seus els èxits de l’aviació, els comandos i la intel·ligència israeliana. Per a Trump, que va prometre no implicar-se en guerres llunyanes, la debilitat del règim iranià era una ocasió per forçar-lo a negociar a la baixa un nou acord nuclear. Rubio defensava aquesta idea, en vista de la fallida de l’Eix de la Resistència que ha seguit la guerra de Gaza. El desastre de Hezbol·là, la decapitació de Hamàs i la caiguda de Bashar al-Assad, i la seva substitució per un règim intransigent amb les dones, però complaent amb Occident, justificaven aquesta nova estratègia que explicava amb el suport de l’Aràbia Saudita. Però tornem al tot i la part. Deixant anar la fúria del Lleó Naixent, Netanyahu torna a prendre la iniciativa. I a modificar la correlació de forces a Pròxim Orient a favor d’Israel, en detriment de l’Iran, però també dels àrabs i Turquia.

Temes:

Gaza Golf Donald Trump Israel

Inicia sessió 0 Comentaris

Schengen: el veritable cor d’Europa compleix 40 anys en plena crisi existencial

Israel obre un nou front de guerra amb el seu atac a l’Iran