Anàlisi

Sánchez i la física quàntica

Descartats els insults, que poc aporten per acostar-se a la realitat , la incertesa, la imprevisibilitat, fer allò que els altres no faríem, és el que millor defineix el personatge.

¿Què haurien fet la majoria d’humans al seu lloc? Convocar eleccions

Sánchez i la física quàntica

Alejandro Martínez Vélez - Europa Press

2
Es llegeix en minuts
Andreu Claret
Andreu Claret

Periodista i escriptor. Membre del Comitè Editorial d'EL PERIÓDICO

ver +

De tant venir per Barcelona, un dels pocs llocs on encara pot passejar sense suscitar un aldarull, a Pedro Sánchez se li han enganxat els principis de la física quàntica, tan presents en el renaixement científic de la capital catalana. Sobretot, el principi d’incertesa de Heisenberg, que va resultar essencial per formular el nou paradigma de la física moderna. De tots els adjectius que ha rebut el president del Govern, el de ser un polític imprevisible és sens dubte el més apropiat. Descartats els insults, que poc aporten per acostar-se a la realitat (no imagino els pares de la física quàntica insultant els electrons per no entendre el seu comportament), la incertesa, la imprevisibilitat, fer allò que els altres no faríem, és el que millor defineix el personatge. ¿Què ens diu el principi que va descobrir Werner Heisenberg als 23 anys? En essència, que és impossible conèixer simultàniament i amb exactitud la posició d’una partícula i la seva velocitat, ja que el mesurament d’una d’aquestes propietats afecta l’altra. En altres paraules, que la nostra comprensió del món –sobretot, de l’infinitament petit– es basa més en probabilitats que en certeses. Així és Pedro Sánchez, que també comparteix amb Heisenberg la tendència a recloure’s en algun lloc apartat per escrutar el futur.

¿Què haurien fet la majoria dels humans al seu lloc? Convocar eleccions. No perquè sigui certa la narrativa de la màfia, ni perquè no tingui raons per estar fastiguejat per la persecució de la seva dona, o per comprovar com un delicte comès per algú pròxim a Isabel Díaz Ayuso porta a imputar el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz. La majoria hauríem dimitit per la massa crítica –que diria un d’aquests científics de Barcelona– que suposa el trio Santos Cerdán+José Luis Ábalos+Koldo García. Pel fet que els que van acompanyar Pedro Sánchez en la lluita per la secretaria general del PSOE fossin una colla de delinqüents (suposats) disposats a cobrar de constructores, tot i que sigui carregant-se el govern. No feia falta dimitir per acció. Es podia haver fet per omissió. Doncs, no. Pedro Sánchez ha preferit servir-se de les paradoxes de la física quàntica, i considerar que el PSOE pot estar viu i mort alhora, com el gat de Schrödinger. Segons ell, n’hi ha prou de no obrir la caixa per comprovar-ho. No és el moment. Mantinguem la incertesa. Si l’obrís ara, convocant eleccions generals, ho passaria malament. I la catàstrofe podria ser de les que marquen la història d’un país. Mantenint la incertesa, poden canviar les condicions de l’experiment. És una cosa que saben molt bé els físics. Tot és susceptible de canviar. Al món d’avui, en un no res. En això està la bellesa del coneixement deia ahir, en un esplèndid debat sobre les fronteres de la física, la directora del sincrotró Alba, Caterina Biscari. ¿En això està també la bellesa de la política? ¿A esperar un any i mig per obrir la caixa? ¿O la política és una altra cosa, i tanta incertesa pot conduir al seu enterrament? Decideixin-ho vostès.