La soledat de Carles Puigdemont

Puigdemont continua sent el líder que concita més adhesions a la galàxia independentista, però també és el que provoca més rebuig entre molts seguidors d’Esquerra Republicana i el que comença a suscitar desconcert entre líders de Junts per Catalunya. Algunes de les seves últimes decisions estan marcades per la lògica perversa d’una nostàlgia que sol provocar errors d’apreciació cada vegada més grans, a mesura que passa el temps. Com el d’aferrar-se a una estratègia de la confrontació que no respon ni al que passa a Catalunya ni als vents que bufen a Espanya. Aquesta síndrome explica probablement les seves erràtiques decisions de les últimes setmanes. El fiasco de Junts per Catalunya, quedant fora de la taula de diàleg, només s’entén per la seva decisió de voler dinamitar-la. Com si les càbales que ell i Antoni Comín fan en la soledat de Waterloo poguessin imposar-se per sobre del desig de la societat catalana de sortir de l’encallat procés i la crisi de la pandèmia. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El resultat és que ningú ha fet tant per consolidar Pere Aragonès en la presidència de la Generalitat com Puigdemont, amb la seva obstinació a torpedinar l’aposta pel diàleg dels republicans. I ningú ha fet tant com ell per permetre a Pedro Sánchez desplegar la seva estratègia del retrobament. El fracàs d’aquesta política ha obert esquerdes dins de Junts per Catalunya, que es mou entre el desig d’alguns de recuperar la seva condició de ‘lobby’ empresarial i la proximitat d’altres a l’unilateralisme rupturista de la CUP. Amb el vicepresident Jordi Puigneró fent de Jordi Pujol en l’assumpte de l’aeroport, mentre Laura Borràs cridava a la insubmissió des de la presidència del Parlament. Una tensió que el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, intenta subjectar, recomponent els ponts amb Esquerra i tranquil·litzant els quadros de la formació, que veuen perillar els seus càrrecs i les seves opcions en les pròximes eleccions municipals.  

A la pèrdua d’influència en la política catalana, Puigdemont hi ha sumat en les últimes setmanes un acusat desgast a Europa, l’escenari en el qual havia posat totes les seves esperances, després de les seves victòries judicials a Bèlgica i a Alemanya. El fet que se sorprengués al llegir al New York Times les aventures d’un dels seus homes de confiança a Rússia mostra un desconeixement inaudit de la política exterior dels Estats Units i de la Unió Europea. Per insignificants que fossin els sondejos portats a terme a Moscou pel responsable de la seva oficina, no hi ha tema que aixequi més suspicàcia a l’administració Biden i a l’entorn d’Ursula von der Leyen. Molts de que se’ls acostaven fins ara als passadissos del Parlament Europeu s’ho pensaran dues vegades. Una primera mostra: dels 60 diputats de l’Assemblea Nacional francesa que van firmar un document a favor d’una sortida política al conflicte català, fa uns mesos, només deu van acudir a la convocatòria que va fer fa uns dies: corsos, esquerrans i algun ecologista. La creixent soledat de Puigdemont també s’ha posat de manifest en les seves relacions amb els nacionalistes flamencs, el líder dels quals, Bart de Wever, alcalde d’Anvers, ha advertit als seus que una estratègia a la catalana podria portar el país al caos.