No va ser el cas

Un jutge que va anar a interrogar un testimoni al seu lloc de treball va demanar, angoixat, que li facilitessin una tarima. No suportava adreçar-se a l’interrogat trobant-se tots dos a la mateixa altura sobre el nivell del mar.

La tarima com a ansiolític, d’això va aquesta història.

Notícies relacionades

Feminisme en la línia de foc

Anomalia laietana

Hi ha gent que combat l’angoixa amb unes alces a les sabates. ¡Que pugin a una cadira!, diran alguns. No és el mateix: a la cadira sembla que estàs fugint d’un ratolí. Provoques pena, lluny de fer por. La tarima té l’altura justa per marcar la teva superioritat davant el món. La tarima és un opiaci de la família del púlpit. Aquests artefactes, que es van inventar perquè la gent pogués mirar, han esdevingut instruments d’admirar. Hi ha jutges que, com els ballarins de flamenc, ja no saben exercir el seu ofici fora de l’empostissat. Tants anys d’estudi, tantes oposicions, tantes diòptries i al final l’únic que realment es necessita per arbitrar com Déu mana és una plataforma. Potser també una maça i, posats a fer, una toga. Davant l’escenografia adequada, sobren tots els codis. La tarima com a eina epistemològica, no s’ho perdin. La tarima fa el jutge com l’hàbit el monjo.

La tarima, com a pròtesi de l’autoritat perduda, pot resultar tan eficaç com un braç de titani, com una cama artificial computeritzada. La tarima t’eleva per sobre del dubte, de la por, potser del pànic a no estar a l’altura. ¿A qui se li acudiria convertir l’altura física en metàfora de l’estatura moral? Tal és el problema de pensar en metàfores, un dels vicis més profunds dels éssers humans. D’aquí ve el menyspreu que sentim pel cuc i, en general, pels animals que s’arrosseguen. Ara bé, col·loqui vostè un cuc ben alt. Obligui’s a observar-lo des de baix durant molt de temps i no trigarà més de dues hores a considerar-lo un ésser superior. Potser ho és. Molts d’ells acaben convertits en papallones. No va ser el cas del jutge de la nostra història.