La mort d’Olatz: quan ens diuen boges a la consulta mèdica

La mort d’Olatz em va doldre profundament, com a moltes altres persones. Per als qui no la coneguessin, era una periodista que va narrar a les xarxes socials el dia a dia del seu càncer gàstric, detectat després del confinament. Sí. Olatz ha mort, entre altres coses, perquè la Covid va provocar un retard en una prova que era crucial. Com ella, altres persones van veure com consultes importants i vitals es retardaven perquè la Covid era prioritària. Totes les altres malalties semblava que passaven a un segon pla. Però molt abans, Olatz va estar deambulant de consulta en consulta sense que se la prenguessin seriosament. 

Al diari ‘El Salto’, ella recordava dues raons del seu diagnòstic tardà: «ser jove i ser dona». Però anava un pas més enllà. Olatz ho qualificava com a «paternalisme masclista», perquè la resposta dels metges davant els seus dolors solia ser «perquè era una histèrica, una de dramàtica o estava exagerant. Que si l’estrès. Que si eren els ovaris o les hormones. Jo no soc gilipolles: sé diferenciar entre un dolor d’estómac i un dolor menstrual», comentava.

Ella narrava com moltes altres dones havien passat pel mateix. Crec que moltes aixecaríem la mà si ens preguntessin quantes hem sigut tractades amb aquest menyspreu. Sense humanitat ni interès per examinar-te o a preguntar-te per altres símptomes. Aquest menyspreu de «diagnosticar-nos» només per veure que som dones: que si la regla, que si les hormones, que si l’estrès i aquest «ja et dic que no tens res». Que estem malament del cap, que ens ho inventem i poc més. 

Quan trenquem el silenci sobre les vegades en què ens han tractat malament a les nostres visites mèdiques, obrim una porta que en moltes ocasions es vol mantenir tancada. Les dones, com en tantes altres qüestions, hem estat relegades o oblidades en la ciència mèdica. S’han establert pautes i protocols sobre malalties sense tenir en compte les diferències biològiques (per exemple, en els infarts de miocardi). S’han creat medicaments en diverses ocasions sense prendre en consideració la diferència entre sexes, perquè no comptem.

Només cal veure-ho en aquesta pandèmia. La majoria de pacients amb Covid persistent són dones. A moltes, a la primera onada, els deien que no entenien que estiguessin així passada la malaltia. Els indicaven centenars d’excuses. Ara, amb les vacunes. Entre nosaltres hem fet una xarxa de dones que hem compartit les alteracions en la regla arran de la vacunació contra la Covid. Però sé que a les primeres dones que van rebre la vacuna i manifestaven aquests símptomes es posava en quarantena que realment les seves regles desapareguessin o que els seus cicles menstruals canviaven. El dubte sobre el que diem que ens passa sempre per davant.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Com bé recordava Carme Valls, «el 85% dels psicofàrmacs –antidepressius i ansiolítics– es venen a dones, davant el 15%» que es venen als homes a les farmàcies. I això no és casualitat. No és que les dones tinguin més símptomes d’ansietat o depressió, sinó que moltes són diagnosticades d’això per no esbrinar realment què els passa.

És fonamental que, d’una vegada per totes, la ciència es prengui seriosament no només fer estudis segregats per sexes, perquè el component biològic és fonamental per establir pautes, sinó que el tracte canviï. Olatz no només va ser víctima d’una pandèmia o de la saturació sanitària, també del masclisme arrelat que «diagnostica» només amb la mirada sobre nosaltres. Diagnòstics basats en estereotips de gènere que acaben posant en joc les nostres pròpies vides.